28 de novembre de 2012

#25N

Finalment el 25 de novembre ha arribat i ha passat i tots continuem igual de feliços o de cabrejats amb el món, i sobretot igual de rics o de pobres. O no. A partir dels primers sondejos a la nit electoral comencen les múltiples interpretacions sobre els resultats. Es fa del tot impossible donar una única resposta al que ha passat. Efectivament cadascú escombra cap al seu costat, fet que cabreja als ciutadà mig. Forma part, en gran mesura de la farsa informativa que ens ha portat a l'atzucat en el que avui es troba Catalunya. Però vaja no és motiu això l'article. Es tracta d'analitzar què li ha passat al PSC.
Des de l'òptica de l'esquerra nacional cal valorar que els resultats deixen una conclusió clara: no hi ha una alternativa progressista identificada, clara i potent que pugui assumir i fer front als nous reptes que el país requereix. El creixement espectacular d'Esquerra, Iniciativa i la CUP fins arribar a un milió de vots juntament amb la devallada progressiva de PSC amb la pèrdua de set cents mils vots en una dècada deixa el panorama de l'esquerra més obert que mai. Ens sentirem a Navarro i Junqueras tota la legislatura eregint-se com els caps d'oposició. No caiguem en la trampa de CiU quan deia que era el partit més votat i no governava. El cap de l'oposició és el de Sant Vicenç dels Horts.
A la manca d'alternativa real se li afegeix la indefinició d'un projecte conjunt de l'esquerra plural, sobretot per la manca de discurs renovat i d'oferta electoral. De poc li serveix a ERC esdevenir per primer cop la primera força de l'esquerra si no pot liderar amb claredat la vertebració d'una nova etapa de l'esquerra nacional. I ja coneixem les seves reticències amb PSC però també amb ICV-EUiA i les que afloraran ara amb la irrupció de la CUP.
No fujo d'estudi. Analitzem el PSC, partit que fins a aquestes eleccions ha exercit de cap de l'oposició mentres no ha ostentat la presidència de la Generalitat. Cop molt dur però que no hauria de sorprendre a ningú. Des de la meva òptica associativa puc ben assegurar que socialistes als esplais, als agrupaments escoltes, als casals de joves o als ateneus en queden ben poquets. El PSC als setanta i vuitanta eren les associacions de veïns, eren els mestres de la renovació pedagògica encapçalats per Marta Mata, eren la cultura en majúscula i en minúscula. Què, on i qui és ara el PSC? Primera gran relació de qüestions que hauria de respondre's el partit.
En segon lloc, no s'ha sabut llegir per una banda la Manifestació de l'11 de setembre. La voluntat de la ciutadania és l'exercici del dret a decidir, un anhel que només és capaç de capitalitzar l'esquerra emergent. El PSC s'ha quedat al marge d'aquesta onada. El fracàs de discurs sobre la qüestió nacional té una arrel en la dimensió democràtica. El federalisme és unió en llibertat. Unió en llibertat és assumir el dret a decidir com a qüestió irrenunciable sense por ni complexos de la ciutadania. Unió en llibertat del PSC per decidir i del PSOE per assumir que el diàleg és necessari. Una llança a favor del PSOE: el problema probablement no és el partit germà sino una part de dirigents catalans amb interessos contraposats a Madrid i a Barcelona.
Aquestes dues idees entronquen amb l'anhel de regeneració democràtica i de rebuig a l'status quo espanyol però també català, que també lliga amb la imatge dels grans partits PP, CiU i PSC sobre corrupció, manca de transparència, etc.
En definitiva, la qüestió és esbrinar si el PSC no ha sabut o no ha volgut encaixar els canvis de valors i prioritats de la ciutadania.
El futur requereix d'una entesa entre generacions, que des de la pluralitat, des del radicalisme democràtic, des de la capacitat d'entendre's des de la tolerància i la diversitat, des dels projectes activistes compartits a l'esquerra social, des de la necessitat d'alternança davant la tercera legislatura de CiU al govern. Aquesta entesa ha de generar il·lusió, evitant que se separi definitivament la societat civil dels partits polítics, deixant a la CUP el protagonisme de cusidor de l'esquerra social amb l'esquerra política. Ho vaig dir a l'Executiva del PSC. Estic content que la CUP hagi entrat al Parlament de Catalunya. Ara mateix són gran part del motor associatiu del país. I no ho han buscat. És la seva forma d'entendre la política. I això no es pot menysprear.
Cal construir una alternativa electoral de l'esquerra nacional, això vol dir que sigui estrictament d'obediència catalana, que ofereixi una resposta creïble, que faci emergir un catalanisme radical, que revolucioni la política i les formes d'organització activista, europeista, ecologista i contrària a qualsevol forma de temptació corrupta. Voldrà el PSC ser partícip del canvi de paradigma? Voldrà el PSC assumir que necessita un nou començament per a una nova època? El debat està servit.

Article publicat a El Triangle

Cap comentari: