Posem-nos en hora

A ningú se li escapa que els horaris i l’ús del temps és una font de desigualtat no només de gènere, com s’ha anat apuntat al llarg de les darreres dues dècades de recerca, sinó també de desigualtat social. En aquest context de crisi en el que vivim immersos, també és cert el que argumenta Toni Aira quan diu que la precarietat laboral no serà de gran ajuda per consolidar el que es reclama amb la Reforma Horària. Per això cal posar sentit d’estat a una proposta que per si ja neix del sentit comú. A manca de capacitat legislativa en l’àmbit del treball, hem de confiar en els agents socials, a partir del futur Acord Interprofessional de Catalunya (AIC), que tot just ara estan començant a debatre i que ha de servir per orientar i modernitzar la negociació col·lectiva al nostre país en els propers quatre anys. Als criteris i elements per a l’ordenació flexible del temps de treball a l’empresa cal introduir la preocupació per la recuperació de les dues hores de desfasament que portem en relació al ritme de vida quotidiana de la resta del Planeta. Que quedi ben clar que no es pot ni es vol de cap manera obligar a ningú a sortir ben esmorzat de casa, a dinar a les 13h. i a distanciar l’hora d’anar a dormir sopant a les 20h. Però sí podem aconseguir que per a qui vulgui fer-ho, sigui factible, viable. En aquest sentit, les empreses són cabdals per impulsar-ho, d’aquí la rellevància de l’AIC. El benefici de la Reforma Horària sobre la salut pot ser tan gran o més del que va ser la Llei del Tabac. Una llei, per cert, que tampoc prohibia fumar al menjador de casa i ara moltíssimes persones ho fan des del balcó, principalment per respecte als altres habitants de la llar i fins i tot per a hom mateix. Una llei que semblava impossible de concretar, acordar i acomplir i que ha ajudat decididament en poc temps a canviar hàbits de les persones. La Llei d’Horaris, emmirallant-se en l’esperit transformador de la Llei del Tabac, ha de néixer del consens que sorgeixi a partir del Pacte dels Horaris, com apuntava el Conseller Homs en la presentació de l’Anuari de la Reforma Horària, i ha de servir per sincronitzar les diferents peces del puzle: treball, ensenyament, comerç i consum, cultura i oci, administració., activisme social i comunitari, transport... Cal un moment zero perquè ningú s’hi senti amenaçat. Quedi clar que tampoc hem de renunciar a ser un país d’acollida i de pas. Podem mantenir dos ritmes: el frenètic obert al món i el ciutadà molt més saludable. La confiança és plena en que aviat, perquè no el 2016, podrem mirar pel retrovisor uns horaris inèdits, poc humans, fins i tot incívics, producte d’un temps i d’un país. Si l’autarquia del franquisme ens va portar endarrerir dues hores el nostre ritme de vida, la globalització cavalcant en la que estem immersos ja fa uns anys, ens ha d’ajudar definitivament a posar-nos en hora.

Publicat a El Periódico, el 12 d'abril de 2015