Inèrcies

El final de la diàspora socialista conclou probablement amb aquestes eleccions. S’ha arribat a presentar amb diferents sigles com són els partits PSC i MES i les associacions Avancem i Socialisme, Catalunya i Llibertat; i amb múltiples fórmules de coalicions pròpies i també amb les altres forces polítiques catalanes. En alguns casos són destacables acords d’una generositat extrema.

Els resultats del socialisme sobiranista s’ha d’avaluar en funció de les expectatives. MES ha quedat lluny dels regidors que s’havien posat com a objectiu. Avancem i l’entitat de Toni Comín, que no s’havien marcat objectius quantitatius i que tenien pretensions més qualitatives, veuen amb satisfacció la seva contribució a la recomposició del centre-esquerra a Catalunya, que en aquestes eleccions han vist consolidat una mica més.

L’èxit del PSC: arrelament o clientelisme

Si la variable de l’eix nacional no ha tingut pes en la decisió de molts electors del PSC, sí que ho ha estat l’arrelament o el clientelisme (segons el model) per aconseguir un bons resultats en bona part dels seus feus històrics. Una curiositat: Parlón i Mayoral aconsegueixen el suport ciutadà de forma majoritària a Santa Coloma i Granollers, fet que contrasta amb el seu fracàs de rellevar l’aparell socialista fa tot just un any al congrés. Collboni també hi era en aquella conxorxa. Diuen els entesos que ha fet una bona campanya, tot i que ha estat insuficient voler erigir-se com l’hereu dels 32 anys de governs progressistes a la ciutat.

Les fórmules del ‘sorpasso’

Qui ha governat l’àrea metropolitana de Barcelona les darreres dècades comença a sentir incomoditat per la irrupció de l’esquerra sobiranista/independentista i rupturista a l’àrea metropolitana. És qüestió de temps i relleu generacional que arribi el canvi d’hegemonies. Vindrà a partir d’una triple via: la fórmula Junqueras: patriotisme local, estelades les justes, llistes obertes/representatives i defensa de l’honradesa. La fórmula CUP: activisme social/associatiu, captació d’un vot generacional i treball de formigueta. O la més recent, la fórmula Colau: confluència, mobilització ciutadana als barris i crítica radical.

Dos apunts per a l’esperança

En primer lloc, la pràctica desaparició de les marques polítiques avaladores del racisme i la xenofòbia.

I en segon, la transversalitat i l’interclassisme del procés emancipador en el que està immers Catalunya apuntala encara més la maduresa de la nostra unitat civil.

Finalment, la inèrcia ens porta a un declivi progressiu de l’statu quo/stablishment i a un enriquiment a partir de la diversitat dels actors i dels matisos del procés català.

Fabian Mohedano és treballòleg i activista social

Publicat a Sentit Crític, 26 de maig de 2015