Si copiem, fem-ho bé

Sovint, quan sorgeixen debats sobre la política educativa i, específicament, sobre els horaris, i s’acaba fent comparacions amb altres models de països europeus, no es té en compte algunes qüestions que estan fora del sistema educatiu. Els estudis demostren que l’impacte dels horaris generals sobre l’infant és particularment elevat, ja que la falta de son comporta menys concentració, més dispersió i, en últim extrem, pot contribuir a l’increment del fracàs escolar. De la mateixa manera, la falta de temps per relacionar-se amb els pares també és un factor decisiu en la construcció de la seva personalitat i el rendiment escolar. Catalunya està en una situació inèdita que té l’origen històric als anys 60, i és que per trobar el nombre més alt de persones treballant hem d’esperar a les onze del matí (dues hores més tard que a la resta del món!). Això, inevitablement, té conseqüències sobre l’hora d’arribada a casa i, per tant, també sobre la vida en família.

Cal dinar d’hora

El caràcter sistèmic de l’organització del temps de vida quotidiana fa que qualsevol voluntat de modificar els horaris escolars hagi de tenir en compte àmbits com el món del treball, el de l’administració, el del comerç o el de l’oci i la cultura. Fer que els infants surtin abans de l’escola si els pares no hi són per recollir-los no farà res més que augmentar encara més les desigualtats. No oblidem que els horaris són un dels grans acceleradors de la desigualtat. Adoptem els estàndards europeus en tots els sentits: horaris compactats a l’escola dels fills, sí, però també a la feina dels pares. I sense excloure el dinar de l’horari escolar. És dramàtic veure que els adolescents dels instituts públics no tenen inclòs aquest àpat en el temps educatiu. Si es pretén fer una reforma horària a primària cal que es tingui en compte la preservació del dinar saludable a les 12.30-13.00 com en l’actualitat. Evitem el model espanyol, que exclou l’àpat per acabar dinant a les 15.00-15.30. Moltes vegades sols, o en els casos de més fortuna amb els avis. L’educació és una estructura d’estat que depèn de nosaltres mateixos. Si copiem, fem-ho bé.

Publicat al Diari ARA, el 4 de març de 2015

Una reforma per guanyar temps

Parlar d’horaris tothom en sap perquè ho viu en primera persona i de forma quotidiana i sistèmica. Sovint posem per davant vivències personals i obviem la seva dimensió col·lectiva, sobretot les greus conseqüències que té per a la salut personal, per a la de les organitzacions i per a la societat en general. Aquest debat que s’està intensificant no pretén en cap cas restringir la capacitat d’acció dels individus, tot el contrari, persegueix que la ciutadania sigui més lliure a l’hora de decidir quan dinar i sopar, descansar, fer esport o participar de la vida comunitària. Vagi per endavant doncs que aquesta no és un proposta per imposar res a ningú.

Es plantegen 3 grans reptes: 1) Recuperar les dues hores de desfasament horari en relació a la resta del món. Som l’únic, insisteixo, l’únic país del món! que dina a les 15h. i sopa a partir de les 21h. 2) Impulsar una nova cultura del temps a les organitzacions a favor de models més eficients i productius. Això ho compartim amb els països mediterranis i llatins. Aquí també hauríem de fer esment al calendari i la distribució de festius i vacances. 3) Recuperar el fus horari GMT que ens correspon per situació geogràfica, necessitat que compartim amb França, el BENELUX i Algèria, que també se situen a l’hora de Berlín. Fins i tot els experts aconsellen suprimir el canvi d’hora tal com proposa ja en el programa electoral la CDU de la cancellera Merkel.

En un context de crisi necessitem nous vectors que ens ajudin a cercar fórmules de creixement i benestar. S’intueix que l’horari pot ser un. La riquesa personal i col·lectiva també és possible mesurar-la a partir de la quantitat de temps de què disposem. Sabem que l’horari és un generador de desigualtat social. I plantejar mesures que ens ajudin a repartir-lo millor és una manera també de reconstruir l’estat del benestar. Cal incidir de manera urgent en la reforma dels horaris de manera que s'assoleixi l'adaptació a uns temps més humans i més cívics.

A la pregunta que es fan els magnífics experts que vesteixen aquesta iniciativa del perquè ara aquesta proposta qualla i no fa 10-15 anys, tindria dues possibles respostes: Per una banda, el moment que estem vivint, en el que es qüestiona tot, són moltes les persones que desitgen un canvi que permeti impulsar la Catalunya que ve. Per una altra, la garantia de transversalitat, no és casualitat que la proposta de creació de la Comissió d’Estudi hagi tingut el suport de tots els grups al Parlament.

Finalment, no només és qüestió de tenacitat, sinó també de rigor i capacitat de fer baixar el discurs a propostes concretes, sense caure en la simplificació. Ara toca el més difícil: impulsar aquest canvi que podríem dir radical, posant d’acord en el com a múltiples actors. Ningú vol ser el primer en cedir però tothom està predisposat a dibuixar i consensuar un moment zero que ens permeti fer el canvi horari. I això ja és molt. Dum loquimur fugerit invida aetas. 

Publicat a la La Vanguardia, el 13 d'abril de 2015.

El valor de la transversalitat

“Ens diuen sovint que la feina que hem fet aquest any ha estat descomunal. Potser veient ara la compilació que és representada en aquest Anuari 2014, sí que sembla que hàgim superat les expectatives que vam dibuixar entre l’estiu i la tardor del 2013 quan vam començar a dialogar sobre la necessitat i la idoneïtat d’impulsar aquesta iniciativa. Hem assolit el reconeixement institucional necessari per treballar en els propers mesos en concretar com fer la reforma; però el que és més important, hem aconseguit guanyar-nos la confiança de moltes persones que creuen que ara és l’hora del retorn a una organització horària que ens van llevar i que ens correspon, com a la resta d’habitants del Planeta, des dels temps dels primers sàpiens.

De res no serviria però si no seguim compromesos amb l’empresa que tenim entre mans. I com ja hem pogut comprovar amb altres iniciatives polítiques, cíviques o comunitàries, no només és qüestió de tenacitat, sinó també de rigor i capacitat de fer baixar el discurs a propostes concretes, sense caure en la simplificació.
Aquesta no és una proposta per imposar res a ningú. Som conscients que la vivència sobre el temps de vida quotidiana és personal i la seva dimensió col·lectiva és molt menor. Per això cal explicar bé que aquesta és una proposta de defensa de les llibertats individuals, a favor del benestar i el creixement. Volem guanyar dues hores i situar-nos en una organització molt més flexible dels horaris. Tot i que sembli aparentment contradictori, és perfectament compatible.

Voldríem destacar per sobre de tots els aspectes la capacitat d’aglutinar diferents sensibilitats. La transversalitat i la interdisciplinarietat del grup motor són els principals trets d’identitat. No és casualitat que la proposta de creació de la Comissió d’Estudi de la Reforma Horària tingui el suport de tots els grups del Parlament de Catalunya. El suport és un mirall d’allò que som, d’allò que volem representar.

Ho hem dit des del principi, aquesta iniciativa durarà tres anys. Per això, tots els esforços que puguem fer avui no els podem deixarem per demà. Si us arriba l’Anuari 2014 i us sentiu cridats a sumar-vos a la Iniciativa, no dubteu en posar-vos en contacte amb nosaltres, totes les mans són poques per transformar la realitat. Posem-nos a l’hora!”

Publicat a l'Anuari de la Reforma Horària 2014, març de 2015

Posem-nos en hora

A ningú se li escapa que els horaris i l’ús del temps és una font de desigualtat no només de gènere, com s’ha anat apuntat al llarg de les darreres dues dècades de recerca, sinó també de desigualtat social. En aquest context de crisi en el que vivim immersos, també és cert el que argumenta Toni Aira quan diu que la precarietat laboral no serà de gran ajuda per consolidar el que es reclama amb la Reforma Horària. Per això cal posar sentit d’estat a una proposta que per si ja neix del sentit comú. A manca de capacitat legislativa en l’àmbit del treball, hem de confiar en els agents socials, a partir del futur Acord Interprofessional de Catalunya (AIC), que tot just ara estan començant a debatre i que ha de servir per orientar i modernitzar la negociació col·lectiva al nostre país en els propers quatre anys. Als criteris i elements per a l’ordenació flexible del temps de treball a l’empresa cal introduir la preocupació per la recuperació de les dues hores de desfasament que portem en relació al ritme de vida quotidiana de la resta del Planeta. Que quedi ben clar que no es pot ni es vol de cap manera obligar a ningú a sortir ben esmorzat de casa, a dinar a les 13h. i a distanciar l’hora d’anar a dormir sopant a les 20h. Però sí podem aconseguir que per a qui vulgui fer-ho, sigui factible, viable. En aquest sentit, les empreses són cabdals per impulsar-ho, d’aquí la rellevància de l’AIC. El benefici de la Reforma Horària sobre la salut pot ser tan gran o més del que va ser la Llei del Tabac. Una llei, per cert, que tampoc prohibia fumar al menjador de casa i ara moltíssimes persones ho fan des del balcó, principalment per respecte als altres habitants de la llar i fins i tot per a hom mateix. Una llei que semblava impossible de concretar, acordar i acomplir i que ha ajudat decididament en poc temps a canviar hàbits de les persones. La Llei d’Horaris, emmirallant-se en l’esperit transformador de la Llei del Tabac, ha de néixer del consens que sorgeixi a partir del Pacte dels Horaris, com apuntava el Conseller Homs en la presentació de l’Anuari de la Reforma Horària, i ha de servir per sincronitzar les diferents peces del puzle: treball, ensenyament, comerç i consum, cultura i oci, administració., activisme social i comunitari, transport... Cal un moment zero perquè ningú s’hi senti amenaçat. Quedi clar que tampoc hem de renunciar a ser un país d’acollida i de pas. Podem mantenir dos ritmes: el frenètic obert al món i el ciutadà molt més saludable. La confiança és plena en que aviat, perquè no el 2016, podrem mirar pel retrovisor uns horaris inèdits, poc humans, fins i tot incívics, producte d’un temps i d’un país. Si l’autarquia del franquisme ens va portar endarrerir dues hores el nostre ritme de vida, la globalització cavalcant en la que estem immersos ja fa uns anys, ens ha d’ajudar definitivament a posar-nos en hora.

Publicat a El Periódico, el 12 d'abril de 2015