1 d’octubre del 2010

29-S i el PSC. La contradicció que fa progressar

Han estat dies d'intensitat en el debat apassionat arreu. Han estat dies de contradicions (de corasón partío, que llegia a l'Esther Pano). Han estat dies de decepció escoltant alguns arguments molt pobres contra els sindicats: Quina exigència a organitzacions centenàries que han mostrat el seu compromís en favor de la defensa dels treballadors i de les treballadores, amb visió de País.

Crec que els militants socialistes hem estat a l'alçada, alguns defensant les decisions del Govern central, amb coherència i passió. D'altres, de la mateixa manera, el posicionament dels sindicats. Genial, som militants d'un partit que assumeix contradiccions, que aposta per la reforma gradual com a fórmula de progrés social.

Comprenc les reformes. Són necessàries. Però vaig decidir anar a la vaga perquè trobo molt injust que sempre siguin els mateixos, les classes populars, qui hagi d'estar en el punt de mira de les decisions. I el frau fiscal? I l'economia submergida? No es pot caminar cap a l'anhelada flexiseguretat sense acabar amb aquestes formes de corrupció descarades i sistèmiques.

Per acabar, m'ha decebut la cantarella anti-sindical. Una actitud que mostra falta de responsabilitat, de respecte i de memòria. El més sorprenent és que aquesta vegada els cants de sirena no només provenien de la caverna ni la part alta de la transversal montserratina, i això, certament, fa mal. Hi ha qui hauria de llegir una mica més a Lakoff i saber quins marcs -i també quines aquarel·les- ha de comprar.

1 comentari:

Sr Mussol ha dit...

Llegeixo sovint el teu blog però i participo poc. Com saps no tenim, en general idees gaire semblants però m'agrada el debat i crec a més que en aquest pais i falta, falta sobre tot el debat amb la societat, potser no tan articulat en grups y associacions, més obert, al carrer, a la xarxa. Amb el tema de la vaga m'ha faltat molt això. Al contrari que tu crec que la historia no es eximent, les últimes temporades del Barça no significaran gaire si en aquesta no guanya res. Des de el meu punt de vista els sindicats han de fer una profunda reflexió, modernitzar el seu llenguatge. Crec que necessitem un sindicats forts, amb capacitat comunicadora i transmetent responsabilitat. Sigui per qui controla els mitjans o per que els seus defensors no utilitzen tots els canals a l'abast donen i ha donat la sensació d'estar venuts al partit del govern. M'agradaria uns sindicats que proposessin polítiques, que vetllessin pels drets dels mes febles sense importar qui mana que s'asseguessin amb tots els partits per discutir els seus programes, que en eleccions parlessin de propostes electorals de forma apartidista però activa. Però al final el que fan es sortir amb la foto d'un partit i això els resta credibilitat. La historia fonamenta però no justifica i sobre tot no eximeix de créixer, de millorar , de modernitzar-se.
En la meva opinió la crítica que han rebut ha de servir de revulsiu, de reflexió i de motor de canvi i no pas per criticar els altres sense aprendre. Si no t'agrada la situació el més fàcil es acusar a un altre però això no canvia res, si enlloc d'això t'analitzes i canviies tu la teves possibilitats de revertir la situació augmenten.
Jaime