La llei de consultes populars: engany o oportunitat

Les democràcies constitucionals, segons José A. Pérez Tapias, es nodreixen per dos vectors: el vector liberal (que fa referència als drets civils dels individus i l'obligació de l'estat a respectar-los i protegir-los) i el vector republicà (que posa accent en els drets polítics dels ciutadans). La idea d'una democràcia poc republicana és conseqüència del desenvolupament assimètric dels dos vectors, en tant que s'ha potenciat més el liberal que el republicà, amb el conseqüent desplegament i gaudi de l'autonomia privada en detriment del compromís polític i públic. La conseqüència d'una democràcia poc republicana és la desafecció. L'origen rau en la tendència a l'expansió de models individualistes centrats bàsicament en el consum combinats amb una passivitat social. La principal conseqüència és la pèrdua d'uns valors comunitaris.

Hi ha molta literatura escrita sobre quins són els valors i comportaments que ha de tenir la ciutadania d'una república per al desplegament i èxit. En aquest sentit, s'acostuma a fer èmfasi generalment en la participació ciutadana. En el marc del debat sobre els diferents models de globalització i com a solució a la crisi del concepte de representació democràtica o de pèrdua de valors comunitaris, hi hagut intents de teoritzat sobre el concepte de democràcia participativa mentre s'han assajat noves estratègies institucionals de participació de la ciutadania en els afers públics. L'anàlisi es formula de pensar que una creixent individualització social pot generar molts problemes, però és també una oportunitat per a implicar a molta més gent en tasques de relevància pública, és a dir, en afers d'importància col·lectiva (1).

Una oportunitat en aquest sentit és el projecte de llei de consultes populars no referendàries proposat el passat desembre pel Govern de la Generalitat i que desplega l’article 122 de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Un dels objectius que persegueix aquest model de consultes és l'aprofundiment en l’autogovern i l'increment de la qualitat democràtica a través de la participació ciutadana, així com l'apropament a l'Administració.

El projecte de llei regula el règim jurídic i el procediment de la convocatòria de consultes populars no referendàries com a instruments de participació ciutadana dirigits a conèixer les opinions de la ciutadania, mitjançant un vot lliure, directe i secret, sense utilitzar la via de referèndum, en relació a qualsevol aspecte de la vida pública. Amb aquesta nova normativa, es volen establir els aspectes bàsics del procediment, els requisits i la convocatòria de les consultes populars que es podran celebrar en l’àmbit municipal o de català en relació a les seves competències respectives, ja sigui a instància dels poders públics o de la ciutadania.

La convocatòria de consulta popular en l’àmbit competencial de la Generalitat correspon al president de la Generalitat, mentre que en l’àmbit de les competències locals, correspon a l’alcalde o president de l’entitat local. Però el més interesant és que també es puguin demanar a instàncies d’una comissió promotora formada per tres persones físiques o per alguna entitat jurídica, com poden ser associacions, organitzacions socials i professionals i sindicats i col·legis oficials, que acreditin l’interès general de la seva iniciativa mitjançant el nombre de signatures estipulat.

Aquest projecte de llei no és un fenomen aïllat i se suma a un procés engegat en els darrers anys al nostre país en el que han proliferat innovacions metodològiques, de democràcia anomenada participativa. N'hi hagut diferents experiències com són els plans estratègics, les agendes 21, els jurats ciutadans, els pressupostos participatius o els consells infantils, entre d'altres. El seu impuls es deu al compromís del municipalisme amb la participació ciutadana en la cosa pública.

Després d'una dècada d'experiències es pot fer un balanç i recollir algunes crítiques a favor i en contra a aquestes pràctiques de participació institucional. Entre les crítiques negatives es pot dir que sovint no sorgeixen a iniciativa de la ciutadania, són consultives ja que no hi ha una possibilitat real de prendre decisions, poden acabar legitimant decisions preses d'antuvi només pel fet que han superat aquest pas i poden servir per deslegitimar propostes ciutadanes més adequades a la voluntat popular i a les necessitats socials i, per concloure, no estableixen una discusió política de fons sobre la que construir un pacte social (2). Entre les crítiques positives destaca la capacitat de vertebració i aglutinació d'alguns sectors que gràcies al procés participatiu seuen a la mateixa taula, així com el fet de permetre establir les bases, de manera consensuada i transparent entre l’equip de govern i l’oposició, agents municipals, locals i ciutadania, d’un marc de resposta estratègica del tema tractat i compartir objectius locals i dades, a partir d’una estructura d’anàlisi i de participació.

La valoració desigual de les experiències participatives realitzades al llarg dels darrers anys porta a la conclusió que fa falta seguit treballant per reforçar la cultura republicana de la que parla Pérez Tapias. En aquest sentit, la proposta de llei podria esdevenir una nova oportunitat per enfortir la democràcia tant als municipis com a nivell de país, sempre i quan es faci servir acuradament i no es malbarati el temps de la ciutadania, com ha succeït en alguns casos amb els processos participatius.

Un cop aprovat el text final -sigui quin sigui- aprofitem l'instrument resultant per enfortir la democràcia allà on governem i per fer una oposició efectiva a partir d'un activisme polític autèntic, honest i sobretot en complicitat i aliança amb els actors socials. En definitiva, excel·lent oportunitat per construir noves hegemonies culturals i polítiques. Ara bé, vigilem en no caure en els mateixos errors que s'han comès amb gran part dels processos participatius municipals de la darrera dècada. Engany o oportunitat, aquesta és la qüestió.

(1) Subirats, J. (ed) Elementos de nueva política. Urbanitats. Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. Barcelona: 2003.

(2) Villanueva, Joffre. Les tres plagues de l'associacionisme (inèdit). Escola Lliure El Sol. 

 Publicat a E-notícies, el 25 de gener de 2012