16 d’abril de 2013

Ha mort la Il·lustració? A propòsit de la iniciativa de la monja i el professor


Dimecres passat hi havia partit del Barça i desitjava tornar del Camp nou per tastar el patiment enllaunat. És el que té aquesta religió postmoderna que és el futbol. Podem ser capaços de tornar a veure la tortura quantes vegades vulguem, sempre i quan tingui un feliç final, etern. Però tot d’una em vaig trobar amb una imposició familiar de veure el Singulars dirigit i presentat pel singular Jaume Barberà al Canal 33. La meva dona poc partiditzada –com la majoria de mortals- estava encuriosida per l’entrevista de la monja i el professor.
La primera alarma: com és possible que se n’hagi assabentat. Cada setmana hi ha milers d’entrevistes i gairebé sempre decidim posar-nos un capítol de la sèrie de torn. Quins moviments hi va haver a la xarxa perquè aquesta entrevista fos del seu interès? (l’endemà descobreixo que s’ha triplicat l’audiència del programa!). La segona alarma: el discurs plantejat carrega contra la línia de flotació del liberalisme d’esquerres que semblen voler superar des d’actituds populistes i poc rigoroses, cosmètiques. Començo a entendre que TV3 faci el joc: triomf de nou del comunitarisme, en aquest cas d’una òptica progressista. Preocupant banalització del discurs intel·lectualment reformista. La tercera sorpresa –i ja no tanta-: una pedra a la sabata més -i en van unes quantes- al sistema de partits i el Parlament.
Les mil cares del nacional-catolicisme. Anem cap enrere? Forcades basa el discurs en l’Evangeli. Ha mort la Il·lustració com em qüestiona el meu padrí (republicà) per whatsapp? Ha mort Stuart Mill, Valentí Almirall, Lluís Companys, Giner de los Ríos. Quina casualitat, aquell mateix migdia el meu amic Jordi del Río em deia que al CNI només li quedava tocar Montserrat i hores més tard apareixen aquests dos al segon canal de la televisió nacional. Llegeixo a Jordi Crisol, jove dirigent de l’MLP “#ForcadesOliveres seran l’eina per articular i eixamplar encara més la #unitatpopular”. Recordo llavors l’article a #somesplai “No és independència, és Catalunya”. Començo a entrar en depressió pensant en què ens hem equivocat els liberals d’esquerrres. Tanco la tele i em refugio en les memòries de Raimon Obiols. És el mínim que es pot dir.