9 de maig de 2013

Més enllà dels 107

-->
El procés cap a la consulta entra en una nova fase. El procés parlamentari superat ahir és fonamental si bé no és suficient per garantir que el conjunt de la societat catalana assumeixi la importància que representa poder escollir lliurement el camí com a poble. Els agents socials, l’associacionisme, els col·legis professionals, etc., acostumen a jugar un paper frontissa entre partits i ciutadania i els hi permet fer d’efecte multiplicador en moltes qüestions. L’atzucac actual reclama doncs el suport de les organitzacions que fan que la política sigui quelcom més que un debat mediàtic i/o parlamentari entre forces polítiques. El Pacte Nacional pel Dret a Decidir pot i ha de ser una bona eina per tres qüestions: en primer lloc, per despartiditzar el procés i convertir-lo en una qüestió de país; en segon lloc, per construir un espai entre totes aquelles organitzacions que defensen la celebració de la consulta des d’una òptima de legitimitat democràtica; en darrer terme, per acabar amb aquelles concepcions més o menys inconscients i/o subtils -d’una banda i de l’altra- que associen dret a decidir, consulta, referèndum a secessió o independència.
Els pactes nacionals tenen més rellevància del que semblen. Els pactes són fórmules avançades de governança i l’acompliment dels seus compromisos enforteixen la democràcia. En canvi, qualsevol acció en la direcció contrària debilita les institucions i la confiança dels governants. El joc democràtic que s’estableix entre partits, agents socials, entitats i els diferents nivells d’administracions que hi participen en aquest tipus de processos formen part de la nova manera de fer política. Com també la seriositat amb la que es construeixen els indicadors que se’n deriven i que permeten després avaluar amb credibilitat l’èxit d’aquests grans acords. Per exemple, el Pacte Nacional per l’Educació va generar consens entre la comunitat educativa que posteriorment no va veure cobertes les seves expectatives amb l’impuls de la LEC. Alguns partits pateixen encara a dia d’avui el rebuig per part de sindicats, professorat o famílies.
Catalunya necessita veus com la de Ramoncín, qui des de Madrid ha defensat apassionadament el dret a decidir dels catalans. Tant el cantant com el seleccionador espanyol de futbol no són susceptibles de ser nacionalistes catalans o espanyols. Més aviat són demòcrates que no tenen cap por del resultat i que els hi amoïna que es pugui celebrar la consulta. Per a ells, el resultat és el de menys. És així com pensem la majoria dels catalans, amb conviccions profundament demòcrates, que volem que es faci la consulta.