30 de juny de 2013

La Catalunya que ve

Avui, 30 de juny, fa un any que els termòmetres ens assenyalaven simbòlicament a Sant Feliu de Codines la rebuda calorosa a l’escenari de la política catalana del Moviment Avancem. Al llarg d’aquest any hem anat denunciant la feblesa de la situació política catalana que es manifesta en tots els seus pilars i dimensions: l’economia destrossada per la crisi devastadora, la democràcia en bona part malmesa per la corrupció i la cohesió de la societat posada en dubte per la manca d’un horitzó nacional compartit de forma majoritària pel conjunt dels catalans.

Avancem, a l’emblemàtic acte d’aquest darrer gener al Raval i que va comptar amb la presència de la pràctica totalitat de l’espai progressista català, vam apostar decididament per treballar per una Catalunya forta. Just quan el país sembla que viu els seus moments més àlgids i es parla d'una eventual autodeterminació, es troba paradoxalment en una situació de debilitat extrema institucional i social, alertàvem. I també per una Catalunya de progrés: ja quan hem arribat a ser un dels països més avançats del món, més cavalcant és el retrocés que estem patint en benestar i en igualtat d'oportunitats.

Aquesta setmana hem començat a dibuixar els missatges que ens plantegem per a l’Assemblea de Girona el proper 13 de juliol. Hem manifestat la idea de fer una doble crida per a una nova aliança de progrés pensant en la Catalunya que ve.

La Catalunya de progrés és socialment majoritària. Ho hauria de ser políticament. Hi ha la possibilitat que la ciutadania retorni a l’esquerra la confiança i per tant el govern de Catalunya. Avancem vol ser l’eina de l’#espaisocialista que faciliti i arrossegui amb lleialtat al PSC cap a un posicionament que faci factible -sense renunciar als seus principis- aquest retorn a la Generalitat. El PSC s’ha de sentir partícip de les transformacions que reclama Catalunya. La consulta a la ciutadania sobre el seu futur en cap cas pot acabar mediatitzant una futura entesa amb la resta de l’espai social i polític progressista català. I per altra banda, que faci possible l’entesa amb ERC -que sense renunciar als seus anhels- prioritzi aquells elements d’entesa que els uneix amb la resta de l’esquerra a Catalunya. Per salvar els posicionaments que ara semblen molt allunyats i per la seva incidència en la tasca de l’actual govern cal prioritzar els punts d’encontre, el comú denominador de l’esquerra, que s’entronquen en la defensa dels drets socials i nacionals.

Més enllà de la consulta, que ja és avalada i aclamada per tres quartes parts de la ciutadania, cal pensar en la Catalunya que ve. Pensem que no fer-ho seria una irresponsabilitat i faria perdre la credibilitat a l’esquerra. Cal fer-ho de forma proactiva i fugint de vells esquemes de dècades anteriors ara ja superades. En els temps actuals ja no existeix un pensament únic, però sí que es manté un status quo únic, del qual la ciutadania està esgotada per les injustícies que genera.

La nova esquerra a Catalunya ha de liderar el canvi a favor d’un nou projecte de país que doni respostes creïbles i viables en qüestions com el finançament, la fiscalitat, la creació de llocs d treball o el manteniment dels serveis públics. I d’altres com la construcció d’unes institucions transparents que lluitin contra la corrupció o el bastiment d’una Europa federal, democràtica i social.


Un bon exemple. Ahir, cadascú dels dos sota-signants vam viure el #concertdelallibertat des d’on corresponia al seu ideari: el sofà de casa des de l’ull particular de TV3 o in situ al Camp Nou. Actitud diferent, coincidències democràtiques. El concert va ser una mostra de civisme, d’il·lusió, i palesa que viure a esquenes del sentiment que ahir traspuava majoritàriament el termòmetre del Camp Nou és políticament un error estratègic i tàctic. I socialment una irresponsabilitat, més des d’un posicionament progressista. Una consideració no menor: vam trobar a faltar posar més l’accent sobre la delicada situació social: retallades, eros, atur juvenil… I més èmfasi sobre la corrupció. Que en Millet hagui pogut veure el concert de la llibertat en llibertat, com a mínim, és quelcom que grinyola. In situ i a través de TV3, que amb el share obtingut de més del 32% de l’audiència ha justificat com a servei públic la seva retransmissió, es va projectar el reclam de la llibertat però no de les necessitats socials. Dissociar llibertat i igualtat és un gran error que no podem obviar per construir la Catalunya que ve. L’altra pega és reincident i contraproduent amb l’objectiu desitjat per molts, votar per decidir el nostre futur col·lectiu. I és que avançar la independència al previ dret de votar pot posar en dubte la radicalitat democràtica del procés. Van faltar pancartes i més intervencions a favor de la federació amb Espanya. En qualsevol cas, seguim pensant que avancem amb decisió.


A 4 mans, Jordi Del Rio i Fabian Mohedano, fundadors del Moviment Avancem