26 d’agost de 2013

El final del principi o el principi del final


Fer un blocada d’inici de curs polític i no citar alguna de les lectures estiuenques t’allunya del mainstream. Com que la vanitat de cadascú de nosaltres –la majoria- ens porta a voler ser-hi, confessaré que entre les lectures –no moltes, les criatures nouvingudes no donen masses concessions- hi ha una d’Adam Franck “El fin del principio”. No és pas una novel·la ni tampoc un llibre autoajuda, és un petit esglaó més en la idea de construir algun dia –espero que no massa lluny- una tesi relacionada sobre els usos del temps. És una publicació en la que et fa reflexionar sobre la idoneïtat de comprendre com hem arribat fins aquí. És a dir entendre com a va començar tot, és en certa manera una nova història del temps.

Parlant de com va començar tot plegat –ara em refereixo al Procés-, hi penso sovint en com va començar el moment actual en el que estem. Uns posen l’accent en l’11 de setembre de 1714 i la Nova Planta, d’altres en el naixement del catalanisme polític al segle XIX amb Valentí Almirall i/o Torres i Bages, d’altres amb la caiguda de Catalunya republicana amb la Guerra Civil o alguns –en la recerca d’un relat més racional- amb el fracàs de l’Estatut de Catalunya. A diferència del títol del llibre, confio que estiguem en el principi del final d’aquest període d’inestabilitat política a Catalunya. Fa una mica de por que tot això acabi per esgotar la ciutadania i s’allunyin encara més de la política. Seria el que voldrien alguns.

Al Festival de Camallera, on vaig ser convidat per l’amic Pere Camps a una taula de partits sobre dret a decidir (la primera a la meva vida!), vaig dir que el paper dels partits és garantir la celebració de la consulta i donar a conèixer els punts a favor i en contra de la independència. Ara mateix, els fins ara grans partits –o coalicions- CiU i PSC haurien de concentrar els esforços en garantir que la seva militància i electorat pugui exercir el dret a vot que li correspon. Predeterminar el resultat de la consulta o buscar una alternativa que no emprenyi del tot a Madrid és un error greu. És per aquest motiu que en relació a la participació a la Via Catalana cap a la independència (tal com diu a la web de l'ANC), al meu entendre l’esforç no hauria d’estar en debatre sobre el lema, tampoc en pressionar a determinades institucions o organitzacions que no tenen clar anar-hi.

El veritable esforç està en animar al màxim de gent a participar-hi i això correspon als convocants. En generar il·lusió en definitiva. Cal deixar que les organitzacions facin els seus processos interns. Un no-pronunciament contrari pot arribar a ser fins i tot un recolzament implícit. Avancem, per exemple, no debatrem sobre si anem o no hi anem a la Via Catalana l’11 de setembre. Cadascú decidirà lliurement en família, amb amics, fins i tot amb altres companys del moviment si anirà o no. Per que l’interès d’Avancem està treballar col·lectivament per una aliança catalana de progrés social i política, com per als sindicats defensar els interessos dels treballadors o per al moviment veïnal garantir la convivència a barris i pobles. Esmerçar esforços per cercar posicionament em semblen estèrils i esgotadors. Les organitzacions tenen els seus ritmes, la seva cultura i els seus valors. 

Confio doncs que estiguem al principi del final que ens permeti debatre sense dificultats sobre la ‘Catalunya que ve’. I si ens trobem al final del principi, que sigui per que estem davant una transició més llarga del que s’havia dissenyat inicialment, que tampoc em semblaria malament. Ara bé, llavors no pensem que cada dia és el darrer. Haurem decidit canviar la percepció del temps, una cosa semblant repeteix en Frank a la meva lectura estiuenca, però clar ell parla de temps còsmics i coses més científiques que tot això nostre de Catalunya.

1 comentari:

Anònim ha dit...

Animios machote a seguir así a ver si de una definitiva vez el electorado metropolitano abandona al nacionalismo acomplejado y camuflado del PSC y nos libramos de esa plaga. Ya sabes chico a seguir apretando que el precipicio está cada día más cerca. Sobretodo no desfallecer sería una lástima que al final el PSC sobreviviera ;)