24 de novembre de 2013

Campaments per aprendre (Intervenció a les VI Jornades Marta Mata a Saifores)

VI Jornades Marta Mata "Maria Montessori i els drets de l'infant"
Campaments per a aprendre. Fem campaments!


Tres consideracions abans d’entrar en matèria. La primera, que gràcies a la Fundació per convidar-me a compartir aquesta jornada amb vosaltres. La segona, quin millor lloc per recordar avui a la Gemma Martín, directora de la Fundació Ferrer i Guàrdia, fundadora del Moviment Laic i Progressista i primera funcionària europea en temes de joventut a Estrasburg al Consell d’Europa, quin millor lloc per fer-ho i quin tema, campaments. La Gemma Martin va ser escolta i va assumir altes cotes de responsabilitat al moviment guia. Vagi per endavant, com a tercera consideració, que fa 10 anys que no participo en un campament i que segurament entre el  públic hi ha gent molt més capacitada per parlar sobre la realitat actual dels campaments.


Quan em va proposar l’Assumpta Baig, presidenta de la Fundació Marta Mata, participar a les VI Jornades a palar sobre campaments, vaig pensar en quin tipus estava parlant exactament. De trobades internacionals per aprendre idiomes? De estrades multi-aventura? D’espais vacacionals amb oferta sòcio-cultural? De camps de treball? No, imaginava que feia referència als campaments associatius, com a culminació d’un viatge, com a final d’un trajecte, com a clímax d’un programa pedagògic trimestral o anual, com a instrument d’eclosió d’un grup constituït i permanent. Parlem d’un campament democràtic diferenciat d’altres propostes més consumistes a la natura.

Els campaments, com a procés final de l’activitat educativa reforça el programa progressiu: 1) El progrés personal, el caràcter iniciàtic, el compromís d’adhesió, constitueix una palanca excepcional d’implicació total. 2) La rutina positiva que aporta l’organització educativa, per exemple la gimnàstica del matí, els serveis de cuina, neteja, etc., són instruments excepcionals. 3) El desenvolupament del marc simbòlic (la màgia, l’atractiu de les activitats, l’aventura, la fantasia, la imaginació). 4) El caràcter democràtic i la responsabilitat personal. 5) L’autodisciplina, el treball en equip i l’esforç personal i col·lectiu. 6) L’autoavalució, l’avaluació dels companys i dels educadors (consell de roca, rodaveu). En definitiva, els campaments s’emmarcarien en allò que Montessori definia com a “educació mitjançant la llibertat en un mètode adequat.”.

Però tornem una mica enrere. Parlem de Robert Baden-Powell, un militar amb una intuïció pedagògica extraordinària que va organitzar un campament a l’illa de Brownsea el 1907. Perquè va ser revolucionari en aquell moment i el seu mètode encara ho continua sent ara? Permet a 20 adolescents de diferents procedències socials, culturals econòmiques. Baden Powell aconseguí tres objectius: 1. Viure els sentit en profunditat en contacte amb la natura. 2. Construir la Ciutat a partir de l’autogestió i la convivència. 3. Viatjar amb la imaginació a través de l’aventura.

La referència és “Escoltisme per a nois” (1908), un llibre escrit per capítols i en el que Baden-Powell detalla com els escoltes “Haureu de dominar: coneixement de la natura, vida de campanya, cavalleria, salvament de vides, resistència, patriotisme”.

La fantàstica idea del fundador de l’escoltisme entronca amb l’americà Henry David Thoreau. El missatge de Thoreau és més vigent que mai a Walden (1854): “La mayoría de los lujos, y muchas de las llamadas comodidades de la vida, no sólo no son indispensables, sino que resultan verdaderos obstáculos para la elevación de la humanidad.”

Per als infants i joves actuals descobrir la ’prescindibilitat’ és una sorpresa molt edificant!

Què busca un infant, adolescent o jove en un campament?
-       Alternatives: trencant amb la rutina de la vida quotidiana, allunyat de la família, de l’escola, de les llargues vacances
-       Diversió: amb activitat o sense, fins i tot sota la pluja, compartint amb els companys
-       Acció: és a dir moviment, ritme, aventura,
-       Aprenentatge: satisfer la seva curiositat, experimentant, innovant. Betrand Russell ens diria allò que el pitjor enemic de l’home és l’avorriment.
-       Convivència: des del moment que un se sent membre del grup, conèixer les normes de funcionament. Sense amenaces ni obligacions, amb raonaments, arguments, conviccions. Flueix el compromís individual i col·lectiu a les normes, en definitiva l’autodisciplina
-       Reconeixement: esbrinar quin rol ha d’assumir i quina possibilitat té d’aportar, formar part d’un grup on es pot desenvolupar la seguretat. No es tracta de diluir les identitats individuals, es tracta de potenciar-les, sumar-les.

En termes de Marta Mata, com construïm la Ciutat-campament? No hi ha un lloc més públic que la natura ens diria Thoreau.
-       L’espai l’hem d’organitzar, l’hem de delimitar, cal repartir-lo, distribuir-lo, normativitzar-lo. Que la natura no ens noti!
-       El temps ha de regular-se, cada activitat té el seu moment, la seva duració, cal vetllar per la puntualitat, la simultaneïtat
-       Les normes han d’elaborar-se, cal preveure totes les circumstàncies, cal recordar que tots som iguals, cal concretar per facilitar, cal cercar el compromís per respectar-les
-       L’organització, les tasques han de distribuir-se, cal que constituir institucions, les decisions han de prendre’s en aquestes institucions, cal que s’accepti el consens, cal respectar totes les opinions, les assemblees, etc. En cas de retrocés cal millorar, en cas d’èxit, ressaltar el paper de cadascú
-       El treball en equip per reconduir la individualitat. Davant l’explicitació de la responsabilitat, sorgeixen els aspectes més elementals de la personalitat dels seus membres.
-       La igualtat de nois i noies, la coeducació. Davant de manifestació d’hàbits que distribueixen rols socials d’acord amb el gènere, permet replantejar  tot el sistema per caminar cap a la igualtat de responsabilitats
-       Cal que se sentin habitants de la nova ciutat, han de sentir-se partícips d’un gran projecte i participar amb el seu gra de sorra. La Ciutat construïda defineix el grup, el representa, li exigeix.
-       Construir la Ciutat és un joc estimulant, en cap cas innocent. És una activitat recolzada en un objectius molt clars que es relacionen amb el progrés i la maduresa de l’infant, adolescent o jove. Eduquem ciutadans!  Baden-Powell “Una ciutadania indiferent, és, i sempre ha estat, el germen d’un govern indiferent.”


El campament com a activitat revolucionària

L’excursionisme és un fenomen de finals del segle XIX, incentiva i respon a l’anhel de conèixer i estimar el patrimoni natural i rural des de l’enyorança urbana. És un dels precursors a Catalunya de l’escoltisme i l’esplai.

L’escoltisme i també l’esplai: neixen en el segle XX, contribueixen a l’observació i l’estima de la natura a través de les excursions, les rutes, els campaments. Estimar la natura és una qüestió de cultura i de vivències satisfactòries. 

Ara en ple segle XXI, el campament: una activitat revolucionària: Tot i que acampar és una de les activitats més antigues de l’humà, a principis del segle XXI, davant la innovació tecnològica i la nova societat de la comunicació, acampar a l’aire lliure sembla una activitat revolucionària, d’insubmissió a tot.

Sense, endolls, electricitat, telèfons, televisió, ordinadors, electrodomèstics, mobles, llits... ens plantegem essencialment les mateixes coses.

Revalorant la sostenibilitat, revalorem el món (Jordi Pigem) “el veritable benestar no depèn de la contínua acumulació de possessions materials, sinó de desenvolupar una vida plena de sentit en un context social i cooperatiu i en harmonia amb un entorn natural que mantingui la seva integritat”.

Contra l’addicció a la velocitat de la que ens parla Carl Honoré, un campament és una eina per fer una vida sense preses per ser més feliços

Un campament ben plantejat és una eina immillorable d’educació en llibertat. Contrasta amb la llibertat que proporciona la vida quotidiana per a hom mateix. Aquest és un temps d’acció, amunt i avall. El temps lliure pràcticament no existeix, no ha d’existir. Reconeixement dels nostres límits, de socialització, d’estima de la natura, d’aventura, d’amistat.

Vull acabar acotant algunes tendències, alguns canvis en els darrers anys: 1. Possibilitat de gran preparació i planificació dels campaments. La formació dels monitors i directors permet tècniques avançades, accés de bones pràctiques. 2. La cultura del treball en xarxa a la federació permet organitzar campaments conjunts amb altres agrupaments o esplais. 3. Normativa restrictiva de l’acampada que allunya i limita el contacte amb la natura. Progressivament ha portat a un increment de l’ús de casa de colònies en detriment de l’acampada lliure. 4. Influència a l’hora de programar del tipus d’activitat dels campaments comercials de consum d’activitat o multi-aventura. 4. Ús de material didàctic en activitats a la natura (dibuixem o pugem als arbres?) Potser per influència de l’escola o de l’abundància de l’estat del benestar dels darrers anys. 5. Perill de penetració de les novíssimes eines d’informació (xarxes socials, mòbils de darrera generació, etc.) en el desert tecnològic que fins ara ha estat un campament.

Acabaré amb una frase de Montessori, “ningú pot ser lliure a menys sigui independent”. Esperem que els campaments ajudi a infants i joves al seu creixement i la seva emancipació.



Saifores, 23 de novembre de 2013

Cap comentari: