El Col·lectiu LGTB també tenim pressa

En un ambient fraternal i amb la presència del primer secretari del PSC, en Pere Navarro, es va organitzar una sessió de treball amb els primers espases de les entitats del col·lectiu LGTB. Va ser un acte de reivinvidicació de la Llei contra l'homofòbia, lesbofòbia i transfòbia:

Pere Navarro, PSC: “Hi ha mesures que no tenen res a veure amb la crisi perquè no costen un euro. Un bon exemple és la llei contra l’homofòbia, la lesbofòbia i la transfòbia. Són propostes que van encaminades a un model de societat que prioritzi un horitzó de futur basat en la igualtat de drets”.

Sònia López, UGT de Catalunya: “Com és possible que hi hagi centres de treball amb més de 150 treballadors en la que no hi ha gais. El lesbianisme és invisible en molts més àmbits de la societat. Hi ha qui prefereix en una mentida que en la seva pròpia realitat. El matrimoni igualitari no és garantia d’eradicació de l’homofòbia. El consens en el col·lectiu sobre la idoneïtat és total”.

Quim Roqueta, Coordinadora de Lesbianes, Gais, Transsexuals i Bisexuals: “Les quatre entitats que promovem l’impuls de la llei ho fem des d’una plataforma unitària. Comptem amb el suport de PSC, ERC, ICV, EUiA i la CUP. CiU està per fer una llei més àmplia. Som un país pioner en atenció a les discriminacions. Cal tenir en compte la dimensió de salut i les malalties mentals que es poden produir pel patiment d’una eventual discriminació”.

Eugeni Rodríguez, Observatori contra l’homofòbia: “Poques vegades hi ha un compromís electoral que s’acompleix i en aquest cas el PSC ho ha fet. Agrair a Jaume Collboni i especialment a Marina Geli, que ha estat clau. Ara és el moment perquè el col·lectiu LGTB té pressa. Potser haurem de començar a parlar de la reparació sobre la gent que ha patit agressions. És important també que CCOO i UGT acompanyin el procés, el món laboral és un espai fonamental de combat”.

Katy Pallás, Associació Famílies Lesbianes, Gais: “Aquesta llei el que evidencia és que està tot per fer. Ha de remoure els estereotips hegemònics. Parlem de drets humans i per això també parlem de reparació. Fa falta recerca que ens permeti interpretar la realitat. La llei promou la coeducació de gèneres que permeti la prevenció”.

Emilio Ruiz, Casal Lambda: “El treball en comú de les organitzacions ens ha portat a la màxima unitat. Cal destacar-ho perquè mai ho havíem aconseguit fins ara. Hem de seguir treballant la interlocució i que la llei no es quedi al calaix. Abans del 28 de juny hauríem d’aconseguir que superi el tràmit parlamentari. La proposta és millorable i hem de seguir treballant per enriquir-la, de manera que sigui eficaç”.

Ricardo de la Rosa: advocat especialitzat: “Hi ha un problema competencial que limita la llei. Els governs conservadors no ens permeten avançar. És impossible garantir els drets amb una llei genèrica. La llei integral d’igualtat homes i dones ens dóna un parell d’idees: en primer lloc, el pla d’igualtat pot ser un apèndix en el conveni col·lectiu que incorpori mesures d’igualtat; en segon lloc, l’atribució o concessió d’un distintiu es pugui garantir la igualtat”.

Jaume Collboni, Parlament de Catalunya, GPS: “S’ha donat una lliçó d’unitat del moviment per defensar una proposta comuna. El fet que s’hagi guanyat molta visibilitat té una part negativa i és crear la falta il·lusió que la feina està feta. S’ha instal·lat que la normalització sembla que és genèrica i no és així. Perquè aquesta llei avanci, la campanya pública haurien de ser una constant. Necessitem casos que ens permetin visibilitzar i justificar davant CiU. Hi ha un motivació religiosa darrera. Cal poder demostrar la falsa il·lusió que tot està fer fent estratègia comunicativa, marcant el ritme i l’agenda política. Hi ha total disponibilitat per part del PSC en aquesta estratègia”.

Torn obert de paraules.

Oriol Vicente, PSC: “Agrair a totes les entitats

Fabian Mohedano, PSC: “Gràcies per venir. Hem estat creïbles en aquesta qüestió i per això sou aquí a la seu del PSC avui els primers espases de les entitats. Assumim com a pròpia la vostra pressa. El PSC ha estat i estarà al costat del col·lectiu. Us emplacem a seguir treballant de forma conjunta i anar més enllà. Continueu així i fins i tot atreviu-vos a muntar una federació catalana de totes les entitats LGBT Qualsevol grup sigui capaç de combatre unit aconseguirà els seus objectius. Potser es podria plantejar mocions municipals per fer xup-xup. Posem a disposició de la platafaforma la nostra maquinària municipal per fer arribar arreu mocions a favor de la Llei ”.

Més enllà dels 107

-->

El procés cap a la consulta entra en una nova fase. El procés parlamentari superat ahir és fonamental si bé no és suficient per garantir que el conjunt de la societat catalana assumeixi la importància que representa poder escollir lliurement el camí com a poble. Els agents socials, l’associacionisme, els col·legis professionals, etc., acostumen a jugar un paper frontissa entre partits i ciutadania i els hi permet fer d’efecte multiplicador en moltes qüestions. L’atzucac actual reclama doncs el suport de les organitzacions que fan que la política sigui quelcom més que un debat mediàtic i/o parlamentari entre forces polítiques. El Pacte Nacional pel Dret a Decidir pot i ha de ser una bona eina per tres qüestions: en primer lloc, per despartiditzar el procés i convertir-lo en una qüestió de país; en segon lloc, per construir un espai entre totes aquelles organitzacions que defensen la celebració de la consulta des d’una òptima de legitimitat democràtica; en darrer terme, per acabar amb aquelles concepcions més o menys inconscients i/o subtils -d’una banda i de l’altra- que associen dret a decidir, consulta, referèndum a secessió o independència.

Els pactes nacionals tenen més rellevància del que semblen. Els pactes són fórmules avançades de governança i l’acompliment dels seus compromisos enforteixen la democràcia. En canvi, qualsevol acció en la direcció contrària debilita les institucions i la confiança dels governants. El joc democràtic que s’estableix entre partits, agents socials, entitats i els diferents nivells d’administracions que hi participen en aquest tipus de processos formen part de la nova manera de fer política. Com també la seriositat amb la que es construeixen els indicadors que se’n deriven i que permeten després avaluar amb credibilitat l’èxit d’aquests grans acords. Per exemple, el Pacte Nacional per l’Educació va generar consens entre la comunitat educativa que posteriorment no va veure cobertes les seves expectatives amb l’impuls de la LEC. Alguns partits pateixen encara a dia d’avui el rebuig per part de sindicats, professorat o famílies.

Catalunya necessita veus com la de Ramoncín, qui des de Madrid ha defensat apassionadament el dret a decidir dels catalans. Tant el cantant com el seleccionador espanyol de futbol no són susceptibles de ser nacionalistes catalans o espanyols. Més aviat són demòcrates que no tenen cap por del resultat i que els hi amoïna que es pugui celebrar la consulta. Per a ells, el resultat és el de menys. És així com pensem la majoria dels catalans, amb conviccions profundament demòcrates, que volem que es faci la consulta.

Presentació del llibre "Joventut i temps. Cap a una joventut utilitarista", 28 de maig

Esteu convidat i convidades a la presentació del Dossier del Temps "Joventut i temps: cap a una política utilitarista", a un espai excepcional com és l'Espai Jove de la Fontana.

Cap a un Pacte Nacional per al Dret a decidir. A favor de la democràcia i de la cohesió social i nacional

La votació majoritària al Parlament de Catalunya (104 diputats) en favor del dret a decidir, és una oportunitat per fer que aquest anhel col·lectiu esdevingui una realitat.

El dret a decidir respon a la necessitat d’apoderar a la ciutadania  a l’hora de prendre decisions determinants pel nostre futur col·lectiu. No és només una derivada més del debat nacional, que naturalment també, sinó que té una dimensió d’aprofundiment democràtic, en un moment, en el que la ciutadania reclama més i millor participació.

No és per tant patrimoni de ningú, sinó una aspiració democràtica d’una ciutadania que volem prendre la paraula de forma més activa. En aquest sentit associar o pressuposar la defensa del dret a decidir a un determinat posicionament (en aquest cas la independència) és un mal favor a aquesta aposta d’aprofundiment democràtic que suposa el dret a decidir de la ciutadania en qüestions rellevants, ja sigui per determinar el model d’Estat o el tipus desenvolupament econòmic o de serveis públic.

Així doncs, la iniciativa d’un Pacte Nacional per al Dret a decidir amb la participació de sindicats, sectors empresarials, moviment associatiu, partits polítics, plataformes ciutadanes, entitats culturals cíviques i veïnals, pot ser una oportunitat per desvincular d’opcions partidàries la reivindicació d’aquest dret democràtic. Es a dir, per fer bé les coses.

Sinó som capaços, entre tots i totes, d’aconseguir que aquest anhel sigui assumit i reivindicat per una majoria social més enllà de les diferents opcions partidàries, no ens en sortirem. Per contra, si seguim en la deriva del ‘jo més que tu’, difícilment arribarem al final d’un camí que no està exempt de complexitats.

Des d’aquesta perspectiva el consens, la voluntat d’acord, la capacitat de suma i de diàleg, la pedagogia (aquí i al conjunt de l’Estat) i el rigor, són actituds i habilitats que caldrà aplicar al màxim perquè la consulta esdevingui una realitat.

Com necessari és fugir d‘algunes actituds i derives que poden ser útils per esgarrapar algun vot, però que van en detriment de l’objectiu de poder celebrar un referèndum al nostre País, en aquest cas, sobre el model de relacions o no amb Espanya.

En primer lloc l’elitisme, el considerar que aquest és un procés que han de liderar els partits i sectors econòmics i culturals rellevants i que la ciutadania seguirà. O fem partícips al conjunt dels ciutadans i ciutadanes , en un procés de baix a dalt, o inevitablement l’allunyament respecte del mateix anirà incrementant de forma exponencial. No podem defensar el dret a decidir de la ciutadania  i privatitzar-lo en mans d’un govern i de les direccions dels partits i dels cercles més propers a aquests.

En segon lloc, el risc de l’oportunisme polític. Si els partits creuen que poden instrumentalitzar aquest anhel al servei de la seva proposta política, serà molt difícil assolir consensos necessaris per arribar al final de camí amb èxit. Els recels s’imposaran a la generositat.

I finalment, el risc de predeterminació del resultat. Si s’identifica dret a decidir a independència, no hi haurà el consens mínim necessari, perquè una bona part de la societat serà cada vegada més activament contrària i molts ciutadans que dubten o s’ho miren amb distància, s’anirà decantant de forma progressiva cap a la indiferència o directament a posicions contràries.

Justament en aquestes tres derives, elitisme, voluntat d’exclusió i predeterminació del camí, és el que incorre de forma clamorosa el Consell per a la Transició Nacional. Voler definir un Estat abans de votar si el volem, no és una bona manera de començar. I més si qui el dibuixa és un reduït grup d’escollits (per cert per una sola mà), per molt notable que siguin els seus membres. Així, no.

El Pacte Nacional pel dret a decidir ha de fer que:

- se sentin implicats i representats les diferents sensibilitats polítiques amb independència de la seva posició sobre el resultat del referèndum

- neixi i participi, més enllà dels partits i del Govern, el conjunt de la societat civil organitzada, sigui quina sigui la seva posició

-  camini i actuï amb el consens que es va expressar al Parlament de Catalunya.

Només així serem forts i demostrarem que aquest anhel, no és un caprici, sinó una posició irrenunciable de la majoria del poble de Catalunya. Només així, si o si, el dret a decidir esdevindrà una realitat.