El civisme i els sentits

Ja portem mesos parlant de civisme, per un estiu ha semblat que Barcelona era a l’avantguarda del declivi de la civilització occidental. Ara que les coses tornen poc a poc a la normalitat, els proposo una experiència dels sentits prou ilustrativa. Especialment dedicada a qui ha pensat en l’escola com a única solució a tots els mals.

Entrin un dia en una oficina bancària, del banc o caixa que vulguin, tant li fa. Olorin, fa bona olor. Mirin, tot és nou. Toquin, tot és suau. Escoltin, hi ha silenci i respecte. No llepin res que els faran fora, però si ho fan no pateixin per cap malaltia, tot és net. Acte seguit vagin a qualsevol escola pública, repeteixin l’experiment i diguin en veu alta “la nostra societat dóna molta importància a l’educació”. I ja posats, intentin no sentir vergonya en pronunciar aquestes paraules. I després pensin en quines conclusions treu un infant quan fa el mateix trajecte. Si l’escola és un barracó el contrast es multiplica per quatre.

És més brut el col·lectiu de mestres que el de treballadors de la banca? Res indica que sigui així. Són més porcs els infants que els clients de les caixes? Bé, en part sí, perquè els infants juguen, pinten, retallen, fan esport... i en tot són maldestres, perquè se’ls exigeix al límit de les seves possibilitats amb la intenció que aprenguin. Tot i que també m’agradaria veure com queda una sucursal després de passar tot un dia ocupada per cent persones (de l’edat o condició social que sigui), segur que seria un poema.

I han vist mai algú desautoritzant al director d’una oficina bancària? Sí, jo també he vist episodis divertits, però al final tothom baixa del burro perquè l’autoritat és clara, està protegida per un vidre blindat i porta corbata. I el que és més important, té els calers, de manera que poca broma. Au, tornem a comparar la situació amb l’escola. No cal entrar en detalls, el tracte que reben els i les mestres per part de les famílies és, massa sovint, lamentable.

Vinga, continuem que les comparacions són odioses, sobretot per qui queda en evidència. Quantes reformes del sistema bancari s’han fet? S’imaginen que cada alternança de partits comportés un canvi d’orientació del sistema bancari? Ara prioritzarem les comissions. Ara les penalitzarem. Ara apostarem per les oficines. Ara pels serveis on line. I els senyors presidents d’aquestes mai prou lloades institucions donant instruccions contradictòries als seus empleats cada quatre anys.

Ordre, higiene, respecte... i recursos per fer-ho possible. Un amic meu diu que a França les escoles són maques perquè són palaus expropiats en els successius processos revolucionaris, i que això aquí no ho tenim, que tenim barracons. I que a la llarga això marca molt un país. Hi estic d’acord. Tots intuïm que el civisme comença a l’escola, però després associem escola amb mestres, ignorant que aquests desenvolupen la seva tasca en unes condicions que disten molt de ser òptimes. Si els futbolistes poden donar la culpa dels mals resultats a la gespa i ningú els contradiu, podrem entendre que els recursos materials amb els que es desenvolupa qualsevol feina condicionen el resultat final.

Continuant amb el símil (i forçant-lo al màxim), poso sobre la taula que mai associem els beneficis o les pèrdues de la banca amb els treballadors de l’oficina. Doncs tampoc pensem que els dèficits de l’educació són responsabilitat dels i les ensenyants. Seria injust, sobretot envers qui ha volgut fer de mestre amb la vocació que això requereix. I estúpid, perquè estem convertint el nostre millor aliat en l’ase dels cops.

Acabo tornant a Barcelona i al civisme. Ha fet falta una festa major (i uns quants urinaris) per descobrir que la ciutat continua habitada per gent raonablement educada. Extraordinari, res com una festa per exhaltar la convivència.

La Vanguardia (20.10.2005)