22 d’abril de 2010

Discurs no llegit avui en el Comiat de Samaranch

Us adjunto el discurs que m'han passat de Protocol de Palau de la Generalitat, que finalment han desestimat llegir avui al Comiat de Joan Antoni Samaranch:

Familia, Altezas, Molt honorable president, president de la Diputació, excel·lentíssim Alcalde de Barcelona, president de la Caixa, amics i amigues, Ens trobem aquí, al Saló Sant Jordi, on casualitat o no, el darrer acte públic va ser l'homenatge al pedagog i pensador Ferrer i Guàrdia amb motiu del seu Centenari del seu afusellament; en el que es van donar cita lliurepensadors, independentistes, comunistes, francmaçons i socialistes de tota mena. De l'altre dia, només reconec l'honorable vice-president de la Generalitat de Catalunya Josep-Lluís Carod-Rovira, qui va presidir l'acte de Ferrer i que avui el protocol l'ha relegat a un discret lloc a la primera fila.

S'acomiada de tots nosaltres Samaranch, un personatge, com tants altres a Catalunya membre destacat de la transversal montserratina, capaç d'entroncar el seu passat falangista amb la modernitat i la democràcia. I que ens encarreguem de recordar perquè quedi en els llibres de la història d'aquest país, malauradament sovint preocupats per esborrar el passat d'alguns dels seus dirigents, principalment, aquells de la nomenklatura franquista, que van ser capaços de bescanviar la pistola per la sobirania del poble. Una generació d'homes a qui avui vull destacar especialment com Manuel Fraga, Torcuato Fernández Miranda, Rodolfo Martín Villa i Adolfo Suàrez.


Juan Antonio, com era conegut pels seus familiars i amics, va ser una persona que mai va dubtar en posar-se la camisa blava mahó i la boina vermella carlista i aixecar el braç per fer la salutació romana amb orgull. Un orgull que el va portar a ser un gran funcionari del franquisme capaç d'assumir les més altes cotes de responsabilitat al capdavant de la Diputació Provincial de Barcelona des de 1963 i 1975, posterior a l'etapa de regidor d'Esports a l'Ajuntament de Barcelona (1955-1962), i que fins i tot, el seu compromís el va portar a ser embaixador d'Espanya a la Unió Soviètica, en aquells temps de la Guerra freda. No podem acomidar-nos de Juan Antonio, sense recordar la seva part més humana, la gran amistat juvenil que va tenir amb Ramon Serrano Súñer o Luis Carrer Blanco, amb els que va compartir farres i festes, en aquells meravellosos anys 50. El recordarem per la seva obediència i eficàcia, trets determinants per aconseguir un ràpid ascens en l'organigrama franquista.

Samaranch, com tants altres, va saber com ningú fer d'Espanya el seu cortijo durant 40 anys, va ser capaç de controlar la Transició i de donar suport a la monarquia borbònica parlamentària fins atribuir-se l'èxit dels Jocs Olímpics de 1992, malgrat la seva modèstia. Una modèstia que, juntament amb
la seva vocació internacionalista, el va portar a desentendre's dels processos polítics interns -que no econòmics, ja que va ser president de la Caixa- per convertir-se en un referent mundial avui plorat globalment i local.

Gràcies Juan Antonio, descansa en pau.

1 comentari:

Jordi Crisol ha dit...

M'agrada! Un to d'ironia molt ben lograt Fabian !

jordi Crisol