17 de maig de 2010

Ara sí. Final del partit

Són tres quarts de nou i el colegiat pita el final de la lliga més llarga. El Barça campió. Havia de ser un dia feliç, diumenge en família i tarda de futbol. Però no ho ha estat com a mínim per als socialistes i pel que em diuen molts treballadors de l'Ajuntament de Barcelona. L'Alcalde Hereu es veu obligat a demanar la dimissió del seu home de confiança al Consistori, en Carles Martí. El motiu? El fracàs institucional alhora que tècnic del PROCÉS PARTICIPATIU de la reforma de la Diagonal.

Qui ha guanyat? La Vanguardia? El tertuliaires del Cuní? L'Oposició? Tinc la sensació que cap d'aquests, a mig termini guanyem la ciutadania. Sí. Intentaré explicar-ho. Finalment s'ha demostrat que la Ficció dels PROCESSOS PARTICIPATIUS que tal dia es va inventar l'IGOP són superats per la Realitat. Estem davant el final d'un model esgotat? Potser sí.

Hereu i Martí, Martí i Hereu i amb tot el PSC al darrera havien apostat per un canvi de relat: un model més social i de proximitat. La idea era bona, és bona. Continua sent bona en temps de crisi! Canvi de model productiu i Barcelona com a punta de llança de la innovació i política de proximitat en contraposició de la Barcelona com a aparador i millor botiga del món. Al meu entendre anem bé.

Ara bé, potser hi ha una qüestió relacionada amb l'ADN de l'Ajuntament de Barcelona, el que ha traït els seus dirigents, i ha convertit la proximitat en innovació a través de l'aparador de la proximitat. Un embolic tot plegat que demostra al final que ens hem equivocat i per això ha plegat l'amic Carles.

Ara bé, d'alguna cosa ens ha de servir, per enterrar el model de PARTICIPACIÓ D'APARADOR. Amen.