20 d’octubre de 2011

Sense llibertat, no hi ha autoderminació: La fi d'ETA

Avui és un dia molt emcionant per als que pensem que la única manera d'aconseguir que una idea esdevingui hegemònica és a través de la seducció i la perseverància, mitjançant el diàleg i el sentit comú. Havia de ser el dia del final de Gaddafi, però nosaltres sempre busquem excuses per no mirar cap enfora i perpetuar-nos en fer protagonista la conjuntura local. Ara bé, aquesta vegada l'hem fet grossa: l'anunci sense condicions del final d'ETA!

He de confessar que durant molts anys, masses, passava de llarg les pàgines dels diaris. Dic passava perque ja no es passen les pàgines, ara fem un click a les notícies. Una bona mostra que la cosa ha durat molts anys. En els primers anys de democràcia havia rebut inputs que ETA havia jugat un paper en la fi del franquisme i que rebia moltes més simpaties. Amb els anys la cosa va anar perdent el poc sentit que tenia. El 2 de març de 1985 una atemptat contra la Citroën a Sants va ocasionar molts desperfectes als edificis de casa meva a la Riera Blanca. Aquella nit vam dormir a casa dels tiets. No oblidaré mai aquell soroll i les flames dels cotxes cremant-se. Una anècdota amb els centenars d'atemptats d'aquest mig segle.

Pot semblar una paradoxa, però si en algun moment el poble basc està més aprop de poder decidir què vol ser de gran és justament ara, amb l'anunci de l'ETA. Sense llibertat és impossible que la ciutadania pugui decidir com vol organitzar-se. Defensaré l'autodeterminació de qualsevol individu i/o col·lectiu. Euskadi ara és lliure per començar a construir un futur en pau, amb o sense Espanya. Això li correspondran a ells decidir-ho. Quedem-nos amb la Declaració de la Conferència de Pau de Donosti aquesta setmana. El sentit comú indefugiblement posarà les coses al seu lloc.

Cap comentari: