16 de gener de 2013

Governar Catalunya. Per una Catalunya forta i de progrés


Bona tarda amics i amigues,

Em correspon a mi cloure aquest acte que ha organitzat el Moviment Avancem. Gràcies a les persones que heu assistit i sobretot a les que ens heu adreçat unes paraules. Hem volgut que fos una petita representació d'alguns dels combats que tenim avui i també de sectors que són claus per plantejar una alternativa de progrés.

Veig moltes persones de partits, de sindicats, d'organitzacions socials amb les que estic segur que podem compartir moltíssimes coses, de fet les compartim i estic convençut que que podem fer coses junts en el proper període. Avancem doncs ha convocat modestament i sense cap ànim de protagonisme aquest acte com a una invitació a les esquerres a construir un espai que permeti aviat GOVERNAR CATALUNYA. 

El lema de la convocatòria parla d'”Una Catalunya forta i de progrés”: 

Una Catalunya forta perque quan el país sembla que viu els seus moments més àlgids i es parla d'una eventual autoderminació, es troba paradoxalment en una situació de debilitat extrema institucional i social.

Una Catalunya de progrés perque quan hem arribat a ser un dels països més avançats del món, més cavalcant és el retrocés que estem patint en benestar i en igualtat d'oportunitats.

Deia que aquest és un acte que vol convidar a les esquerres a construir una alternativa per governar Catalunya. Però per això calen algunes reflexions prèvies sobre com fer política:

Quantes vegades hem sentit dir a un polític que hem de reconnectar amb la ciutadania? Que hem de dialogar i que hem de sortir més al carrer a parlar amb la gent? Quan una organització política (diria que la majoria) posen en els seus documents que han d'apropar-se a la gent, mal símptoma. Em recorda a algunes juntes directives dels ateneus que envellides es lamenten que els joves no s'apropen. La única forma de construir una alternativa és amb persones protagonistes a la societat dels grans però també dels petits canvis. No només cal dialogar amb la gent. Cal ser societat.

Quantes vegades hem rebut un mail d'aquests que ens expliquen el sou de la Cospedal per acumulació de càrrecs (abans de la dona del President Montilla)? O aquests que diuen que ens estalviaríem molts diners si retalléssim els sous als polítics? o d'altres que venen a dir “Todos los políticos son iguales”?. Les classes populars van lluitar per fer accessible la política a tothom i efectivament constitueix un dels major avenços socials de la Transició. Tres dècades després ens trobem que la política ha esdevingut una professió per a moltes persones. En canvi, hauria de ser un lloc de pas, de servei al país, fins i tot m'atreviria a dir, obligatori en un moment de la vida de cadascú de nosaltres. La societat percep i rebutja que els interessos particulars es posin per davant de la dimensió col·lectiva. 

Calen mesures clares en aquest sentit. Com és possible que haguem aplicat el management a l'estratègia política (anomenat marketing polític) i no ho haguem fet a la gestió de persones? 

Falten estratègies de porta giratòria que permetin la sortida posterior. Això sí, una mica més humils, i no cap a consells d'administració de les grans empreses del país. Se m'acut una altra ben senzilla: que un percentatge elevat de les executives de partits estiguin formades per persones no professionalitzades per la política. Seria una manera d'evitar perdre el contacte amb la realitat.

En un altre ordre de coses. Calen sistemes d'elecció directa, primàries dels càrrecs rellevants o candidats institucionals, d'això en sap prou la Laia Bonet. És ella qui podria parlar del tema.

Qui ens hauria dit a les acaballes del segle XX que hauríem d'estar a principis del 2013 reivindicant la política d'una forma tan primària?  Si les Llums ens va portar la separació entre poder executiu, legislatiu i judicial. La situació actual ens hauria de portar a crear unes regles clares de separació entre els mercats i les institucions públiques. El més revolucionari actualment és el que ja ho era fa cent cinquanta anys: plantejar que la política ha de servir per beneficiar al major nombre de ciutadans. 

Perquè no li donem la volta a la qüestió de l'economia des de l'esquerra? Pensem en potenciar aquella economia que genera ciutadania i no desigualtat. Ara que tot es considera economia, hauria de ser una oportunitat per enfortir la democràcia. L'esquerra tenim un deute amb l'economia social, amb els petits autònoms, amb els emprenedors anòmims, amb el cooperativisme, amb les petites experiències locals d'intercanvi, de treball i de consum alternatiu. Fem que deixin de ser iniciatives ´alternatives` i fem que siguin les vertebradores de la nostra realitat. No esperem el moment en el que els mercats ens diguin que tot està resolt per art de màgia. Sense caure en una mena de bonisme o comunitarisme econòmic, donem suport a allò que provoca petits canvis, que com sabeu poden arribar a ser poderosos. És una bona forma també de construir hegemonia cultural i de ser societat.

Fonaments d'un aliança per tornar a governar Catalunya

Avancem creu que l'aliança serà creïble a partir de vàries qüestions claus. Creiem que de ser una proposta 1) reformista, 2) popular, 3) compartida 4) progressista, 5) transparencefriendly,  6) independent i sobretot 7) necessària.

Us heu parat a pensar perquè la paraula reformista s'associa a la dreta?L'esquerra ha de ser radicalment reformista. A ningú li agrada retallar, repeteix el president Mas. Mireu, mel crec. Me'l vull creure. I molts ciutadans se'l creuen i el voten. I això fa pensar. No podem deixar en mans de la dreta les reformes estructurals com la de l'administració, les professions regulades, la banca, etc. Perque llavors en el subconscient de la ciutadania queda que les solucions les porta la dreta. Vull creure que podem ser un país normal on govern i oposició es posen d'acord en les grans decisions si bé hi ha límits que no es poden traspassar. 

Ara bé, plantegem les reformes tenint clar tres idees: 1) que no tots som classes mitges, 2) que la discussió de classe és una cosa antiga i 3) que la creixement desigualtat és producte de l'error de l'individu. Per tant, que l'autèntic reformisme és aquell que redistribueix el poder i la riquesa. 

No podem continuar sent subjectes passius de les reformes necessàries. I per això cal que defensem l'esquerra com a afirmació i no com a negació. 

D'aquesta manera podrem recuperar la poca classe mitjana que queda per a un projecte d'esquerres.

Popular (2): Des de baix. Un alt dirigent del tripartit em va confessar que es feia molt difícil governar quan a l'altra banda no hi havia ningú còmplice de l'estratègia política. Sense estructures de pensament i acció econòmiques o culturals fortes a la societat civil amb les que compartir una idea de país, deia, es feia complicat transformar realitats. Ens cal per tant, un procés d'unitat popular com reclamava en Pere Camps, des de baix, des dels barris, des dels pobles, des de les diferents realitats laborals i professionals. Un procés que faci quallar una hegemonia social que acompanyi una eventual victòria electoral. 

Algú s'ha fixat que ja no parlem que falten líders carismàtics com el Pujol o el González? El procés propular va lligat a la idea que ens calen lideratges compartits, propis de la societat en xarxa. Al llarg de la darrera dècada ens hem passat dient que ja no hi havia grans estadistes i que gran part dels problemes de la política venien per la manca de nous líders. I el que no ens estàvem adonant és que no tornarien mai més. És el moment d'un treball col·laboratiu i cooperatiu. Aquest model d'organització lliga amb la idea d'un procés des de baix, popular, compartit. 

Tothom té clar que ser d'esquerres no vol dir ser progressista? (4) A priori pot ser una paradoxa però existeixen comportaments a l'esquerra força conservadors i cal tenir-ho present. Necessitem que l'esquerra faci bandera de la democràcia (que simplement vol dir capacitar l'individu per autodeterminar-se), bandera del liberalisme d'esquerres -cada cop més minvat en aquesta banda dels Pirineus- que trobi solucions per exemple a l'actual divisió de les classes populars en qüestions com la immigració. La idea de progrés va estretament vinculada a la innovació i per això cal que dibuixem els reptes polítics des d'enfocs republicans on l'educació i el coneixement esdeven la clau. Ens calen propostes amb enfocs que superin el paradigma actual com l'economia d'opció del professor Pont o l'economia de la felicitat del professor Layard, per citar-ne dos exemples.

TransparenceFriendly (5): És a dir, enemiga de la corrupció. No cal que parlem ara de la desena de casos que hi ha oberts, i menys d'aquells que fan referència a l'enriquiment personal, ja que això símplement és robar. Necessitem que la nostra proposta parteixi de formes d'organització que s'allunyin de pràctiques polítiques cares. No cal molts diners per construir una alternativa il·lusionadora, que li diguin a la CUP. Els projectes polítics acostumen a néixer i créixer a partir del nus a l'estómac d'un col·lectiu i no pas a cop de talonari que acostuma a traduir-se en centenars d'alliberats. 

I companys i companyes, amics i amigues, ha de ser una aliança de país (6): ens cal un procés propi dels progressistes de Catalunya. Les relacions fraternals amb altres organitzacions de l'estat són enriquidores si bé no poden entorpir la construcció de la nostra alternativa. Els processos realment federalitzadors parteixen de la unió en llibertat. No ens podem permetre obediències ocultes. L'autoderminació o el dret a decidir és com la laïcitat. És un mètode, un camí, un llarg procés que vol vetllar per la unitat civil, per la convivència. L'independentisme, el federalisme o fins i tot l'unionisme són opcions de cada individu. Per tant, en una proposta política conjunta de l'esquerra que vol governar Catalunya aquesta qüestió resta en l'esfera privada de cadascuna de les tradicions. Avancem junts per poder fer acomplir l'anhel democràtic de la ciutadania de Catalunya. Avancem junts per defensar la laïcitat, la convivència, l'autoderminació, el dret a decidir, en definitiva la democràcia. I siguem capaços de dialogar serenament, de forma raonada, sobre pros i contres del federalisme i la secessió. Com molt bé va dir Joan Carles Gallego no fa molt, “no podem permetre que l'esquerra continuï dividida per la qüestió nacional”. 

Avancem a l'estiu passat, a contracorrent per alguns, va proposar que el punt de partida d'una aliança de progrés havia de ser la garantia del dret a decidir. Avui, ja és una fórmula d'ampli consens. Pere, Eduard, Joan, Nuet: No malbaratem el somni de la majoria de catalans. Sense pors, sense complexos, si ho fem salvaguardant la unitat civil del poble, l'èxit està garantit, com totes les coses que s'han fet en aquest país.

I finalment, Necessària (7). Com descriu en Ramoneda en el seu darrer llibre: una esquerra necessària. Davant el creixement de la indiferència i l'autoritarisme hem de ser capaços de construir una proposta il·lusionadora que ens permeti governar Catalunya. Som molts els que compartim que és necessària una revolució humanista, que deixi enrera el paradigma actual de la productivitat, de l'acceleració del temps, que ens acompanya i ens persegueix en forma de malson. Ens cal doncs un paradigma de política útil, d'aquesta manera l'esquerra serem necessaris de nou, com ho van ser els nostres predecessors en la conquesta de l'estat del benestar i la democràcia. Insisteixo, podem tornar a governar Catalunya. Companys, companyes. 

Vaig acabant... 

Com li he llegit a Raimon Obiols i li he sentit a dir més d'un cop a Rocío Martínez-Sampere, tenim partits del XIX, programes del XX, reptes del XXI. L'aliança per governar Catalunya pot ser la via per desfer-nos dels partits-aparell nascuts amb models organitzatius del passat amb objectius poc transparents, cars i allunyats de la realitat; renovem els programes construits des de la base i amb clara vocació reformista i progressista i centrem-nos en Catalunya. Així serem capaços de tenir una alternativa que doni resposta als reptes del segle XXI. 

Es pot iniciar la renovació o reconversió de l'esquerra europea per Catalunya? El que queda clar és que per algun lloc haurà de començar. La pluralitat de l'esquerra no s'ha de perdre. Ara bé, cal ser conscients que cada cop més la societat postmoderna en la que vivim dilueix els matisos. La ciutadania busca la seguretat en respostes de 'subjecte, verb i predicat', sense grans càrregues ideològiques. 

Es parla d'experiències de l'esquerra des d'Itàlia fins a l'Uruguai. Però no cal que sortim  del nostre país. Els nostres adversaris ho tenen ben resolt: a Espanya l'operació de Fraga de 1989 canvia el mapa quan neix el PP per aglutinar a liberals, conservadors, democristians, regionalistes de dreta. A Catalunya la fórmula segura de CiU, que també aglutina un ampli aspectre ideològic: liberals, conservadors, democristians i socialdemòcrates, permetent a alguns dels seus membres definir-se d'esquerres. Ambdues organitzacions mantenen vincle amb estructures internacionals de diferent asdcripció i permeten en major o menor mesura l'existència dels diferents perfils ideològics. Avancem, per tant, es fa seu l'argument que planeja darrerament en les tertúlies: a l'esquerra falten idees i sobren sigles. 

Cap organització política neix (o no hauria de néixer) amb mentalitat de ser oposició permanentment o per instal·lar-se en 'la cultura del no'. Com tampoc cap persona s'implica en un partit amb la voluntat de ser la minoria crònica. I per això Avancem fa una invitació als partits catalans progressistes a construir una alternativa que permeti governar Catalunya, en breu, no d'aquí 23 anys, en breu. Volem governar Catalunya. Perquè nosaltres també tenim pressa. 

En un dia tan poètic com el d'avui em sento amb l'obligació d'acabar amb algun poema. Nosaltres al Moviment Laic i Progressista ens com a lema aquella trilogia d'Anselm Clavé "Instruïu-vos i sereu lliures, associeu-vos i sereu forts, estimeu-vos i sereu feliços".

Moltes gràcies a totes i tots.