La situació al PSC és incerta, casi tant com la de la política
catalana. A ningú se li escapa que passen coses i que hi ha moments de
tensió. Sorprenen els companys socialistes que intenten fer veure que no passa res o els que
es lamenten quan transcendeix el que passa a l'opinió pública.El PSC no té un problema amb la qüestió nacional. O sí. En tot cas, no és el que ocasiona la crisi actual. Potser és l'espurna que hi faltava. El PSC té un problema de cultura política. Una cultura que s'expressa en la forma de dirigir les institucions; d'acompanyar els militants, els simpatitzants i els electors; d'adreçar-se als mitjans; de ser societat.
La ciutadania està farta de la corrupció i sobretot que els tractin d'estúpids. Paradoxa, la democràcia es troba en una situació de feblesa màxima, però els ciutadans són més exigents que mai. Des del PSC bé faríem per demanar perdó per moltes formes de fer i per algunes decisions.
El partit està dividit en tres terços d'incerta mida cadascun d'ells: els que recolzen la decisió dels cinc diputats, els que demanen el cap d'aquests diputats (i tots els que els hi hem donat recolzament) i els qui consideren que cal passar pàgina el més aviat possible. Es pot ser del primer i del tercer terç alhora fent una crida a la síntesi, però òbviament no es pot ser del primer i del segon. Creix la desconfiança dia a dia. Ja no serveix el lampedusisme socialista que es resumeix en la dita: "qui dia passa, anys empeny".
La incògnita és saber si el primer secretari, Pere Navarro, en la tasca poc agraïda, difícil i solitària de màxim responsable, vol liderar la fractura o la síntesi. Confiem que vulgui liderar una nova síntesi que cal construir i que òbviament requereix compartir la mateixa realitat, lideratges compartits i cintura, molta cintura.
Publicat a E-notícies el 29 de gener de 2013
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada