Psicologia és política

Miquel Bassols em facilita dues revistes especialitzades franceses, fet que fa reflexionar entorn a la psicologia. Descobreixo a Jacques-Alain Miller, conegut per la seva activitat continuadora de Lacan. Al meu entendre el depurador del caràcter postmodern de Lacan, ja que aconsegueix rebaixar els textos per a que puguin ser compresos. Em sorprèn el seu compromís amb els afers públics expressats clarament en la revista LNA. En certa manera li dóna una dimensió més profunda al psicoanàlisi. No es pot dissociar la psico, l'ànima, l'activitat mental de la política. Tot i que he llegit en alguns dels seus detractors aquesta vinculació, em sembla encertat. Potser és una de les crítiques a la postmodernitat, la dissociació de política i mètode. Em sorprèn que en una revista especialitzada li facin una entrevista a Richard Dawkins. Intueixo que a Catalunya la cosa va per una altra banda producte de l'amnèsia permanent.

No acabo d'entendre la diferència entre psicòleg, psicoterapeuta, terapeuta. Segur que hi ha matissos. És a dir, és el mateix anar a teràpia que anar al psicòleg? També em queda el dubte sobre com està el mapa de l'ensenyament en qüestió a la universitat catalana. Com s'estructuren els departaments i les capelletes a les diferents facultats de psicologia. Cada cop els instituts de cadascuna de les escoles psicològiques tenen més força. Quines conseqüències té això en favor o en contra de la universitat pública? Poden acabar existint universitats pròpies de cadascuna de les corrents psicològiques en detriment de l'ensenyament públic?

Un altre element interessant que he trobat en aquestes lectures és la qüestió de l'ús de medicines en els periodes de depressió. Layard avisa que ens trobem davant un moment paradoxal, hi ha medicines que poden reduir la infelicitat o la depressió si bé a mig termini la sensació és que acaben provocant un efecte de bola de neu i la depressió acaba sent més profunda. Vaja el sentit literal d'aquella dita castellana "peor el remedio que la enferdad".