29 de març de 2014

Matar el pare

Ed Miliband, amb tot just 40 anys, va assumir el lideratge del Partit Laborista britànic. David Cameron, actual primer ministre, va prendre el control del Partit Conservador amb 39. Nick Clegg va fer el mateix dins del Liberal Demòcrata amb 40 clavats. A mitjan anys noranta, Tony Blair va guanyar les internes amb 41 anys. A primera vista, la renovació generacional va esdevenir un imperatiu de la política anglesa. La capacitat de cada sector per jubilar els vells quadres ha esdevingut un factor que incideix en l'èxit electoral.
La metàfora popular de reminiscències freudianes podria ser aplicable a la renovació del socialisme català.
Efectivament, els nous lideratges de l'oposició necessiten desprendre's dels seus pares polítics i avançar en la creació de futur, sense tuteles ni guies. Malauradament no ho estan fent.
Els nous líders socialistes tenen una tasca a fer que els allunyi de la nostàlgia. Bàsicament perquè no existeix la nostàlgia del que no viuen. Haurien de tallar el cordó amb el pare. Els estan carregant a coll i els pesen. Necessiten que de manera notòria els diguin que volen seguir sense ells.
Els nous lideratges exigeixen altres mitjans, altres formes, altres convenciments. Ja no hi ha enemics a mort en la nova política, no podem sortir a tirar pedres o pensar que contra Pujol vivíem millor. Als nous líders els toca la feixuga tasca d'agregar de nou, de sumar vots i convèncer els que dubten.
Els pares volen sentir per sempre que la seva tasca era més noble; l'enemic, més brutal; els valors, més purs; la vida, més política. La discussió actual ja no són els setanta, ni els vuitanta, ni els noranta, ni tan sols la primera dècada del mil·lenni. Els nous líders han de vetllar per conservar en la memòria col·lectiva l'herència d'un passat millor però projectant-se cap a la Catalunya que ve. És legítim, els pares van fer el mateix amb el que es van trobar.
El nou progressisme és trencar l'ordre establert. El socialisme no anirà enlloc defensant l'statu quo que els pares van ajudar a construir.
Zapatero (40) no va demanar permís a ningú per desallotjar de Ferraz el vell felipisme. Què és el que no fa possible que els actuals líders amb herència, tradició i territori matin els respectius pares? Per què Joan Ignasi Elena (45), Jaume Collboni (44), Núria Parlón (40) no poden abandonar les motxilles que suposen escoltar més Obiols, Iceta i Zaragoza, respectivament. O és que veritablement no creuen que no tenen més en comú entre ells que amb els seus pares polítics?
Els nous lideratges necessiten actes de reafirmació, però sobretot necessiten obrir nous camins, transgredir fronteres, atrevir-se a més, no a menys, ni demanant permís. I què si s'equivoquen? Bo, aquesta és la idea: que els errors i recerques vagin mostrant un camí. No es pot fer de cap altra manera. Hi ha molt d'interès perquè això no passi, perquè la comoditat dels camins traçats durant 30 anys sigui l'únic mètode per intentar una nova alquímia per al PSC.
Per què cal dir-ho? Per què no ho estan fent. Hi ha com una espera perquè alguna cosa succeeixi, que hi hagi retorns esperats o inesperats, que el temps es faci càrrec, de molt mirar enrere.
El país darrere del procés amb les seves noves i antigues demandes esperant els que ho interpretin i proposant noves lluites, millors demandes i bons somnis. Això succeirà de totes maneres. Ningú els esperarà.

Article publicat a ElPuntAvui 29 de març de 2014

Cap comentari: