5 de març de 2014

Rocío i Jordi, Jordi i Rocío

El nine ball, popularitzat a Europa gràcies a la excel·lent pel·lícula de Martin Scorsese El color del dinero, és el tipus de billar més característic dels Estats Units. Segurament perquè és el més simple, el més senzill. Tothom pot assumir ràpidament les seves regles: es juga amb unes boles numerades de l’u al nou i s´han d’introduir a les troneres per ordre consecutiu. Així de senzill. Li ho recordava un gran Paul Newman a un jove Tom Cruise a l’esmentat film i a la pregunta d’aquest darrer sobre el perquè de la popularitat d’aquest tipus de billar: No et fot!, per la mateixa raó que el parxís és més popular que els escacs “. Però a la pràctica, i donat que la única bola que puntua és la número nou, podria donar-se el cas d’arribar, amb vuit jugades perfectes, a introduir vuit boles en el seu ordre establert i fallar amb la novena. I perdre.


El PSC ha estat, almenys fins ara, el partit que millor ha sintetitzat i fins i tot representat els anhels de la societat catalana. Els socials i els nacionals. Anys enrere sovint escoltàvem que el PSC no necessitava penetrar en la societat perquè ‘el PSC era la societat’, estava en la societat. Mimetisme tan evident i fèrtil que fins i tot el molt honorable Jordi Pujol ho ha reconegut en diverses ocasions. Potser la més notable i simbòlica en ocasió de la introducció de ‘La pàtria dels humans. Història del socialisme català’ Edhasa 2003. Res era blanc ni res era negre. Però ara, a Catalunya i també a Espanya, han canviat moltes coses. El país, fruit de la crisi i els desencontres amb un estat sovint sord a les nostres demandes, ha desplaçat les seves percepcions. Tot és més complex i els dubtes que planteja el procés sobiranista a la societat, amb uns sòlids fonaments de radicalitat democràtica, volem votar, també s’expressen mimèticament al si del PSC. Hi ha qui tindrà la temptació, des d’un simplista posicionament, amb olor a naftalina, a parlar d’‘entrismo’ a la si del partit. ‘Entrismo’, sí, però de la voluntat de representar la pluralitat social. Fins ara el PSC ha col·locat sempre les boles al seu lloc en relació als interessos de la societat catalana. Ara, aquesta mateixa societat ens demana que posem la bola més important, potser la darrera a l’actual conjuntura. Bàsicament, no podem fallar per les anteriors vuit jugades encertades però sobretot per la novena: la de la construcció de la Catalunya que ve on volem continuar sent actors protagonistes.

Avancem és un moviment a favor d’una aliança catalana de progrés a partir d’un espai socialista fort i articulat. Els nostres membres tenen simpatia per fins a quatre candidats ben diferents a les primàries obertes de Barcelona. Un exercici de normalitat, de pluralitat. Això no ens impedeix seguir treballant pels nostres objectius. En política calen projectes i si poden aportar algun element innovador millor: primàries obertes, aliança catalana de progrés, són bons exemples. Han de ser iniciatives que puguin ser avaluables amb el pas del temps i en això el model anglosaxó de fer política (pledge trackers) ens avança. Cadascú ha de poder implicar-se en algun d’ells. La política de blocs, de famílies, de fidelitats, s’allunya del model actual de participació i d’adhesió a projectes col·lectius.
Als membres d’Avancem ens uneix la vocació de transformar el funcionament de partits, ens uneix una cultura política diferent, de tendència lliurepensadora, altres temps dita llibertària. Les primàries són una bona oportunitat per reforçar el canvi. També el debat sobre la construcció d’una alternativa progressista en base a un programa en comú. Els reptes són molts. I el PSC ha de deixar de mirar-se el melic i tornar a ser útil a Catalunya.


Nosaltres recolzem a Jordi Martí i Rocío Martínez-Sampere. Els seus models de ciutat ens han agradat. En Jordi és el discurs. Na Rocío representa la gosadia, l’atreviment que necessita una Barcelona sense rumb que, com diria el gran Gato Pérez, navega sola. La combinació perfecta. A priori per afinitat ideològica es podria associar i en relació al ‘procés’ fàcilment a Mohedano amb Martí i Del Río amb Martínez-Sampere. La complexitat del PSC i la interactuació entre els seus membres demostra que els apriorismes resten lluny de la realitat. Són els nostres candidats però en un gest simbòlic ens creuarem els avals, les preferències públiques. Tan fàcil, tan complex. Tan fàcil com poder votar. Tan complex com que t´ho neguin. Tan fàcil i tan complex i plural com el PSC i la mateixa societat catalana a la que volem representar.





Publicat a l'ARA el divendres 28 de febrer de 2014

Cap comentari: