Que per què estic estressat, em pregunten. Que si no tinc molta feina jo. Que ja voldrien ells aquest volum de feina. Ja em val, això em diuen.
El meu cap és incapaç de dir-me de forma clara, directa i assertiva què és el que faig bé o malament. Rectifico. El que faig bé, ni assertivament ni de cap manera. El que podria fer millor, bé, això mai ho sabré, perquè no em diu com puc millorar.
Mai puc utilitzar els meus coneixements. Ni em deixen autonomia per fer-ho ni el lloc en sí ho pretén. Ni el lloc ni l’empresa. No estic aquí per pensar, sí, sí, així de clar m’ho deixen. Cap de les possibles iniciatives que tenia anys enrere es van veure reconegudes, ni tant sols escoltades, per no dir implementades. Ara ja ni ho intento.
No conec el resultat del procés on hi participo. De fet, no sé si el client queda satisfet o no. Ningú m’informa i no puc visualitzar de forma unitària el servei. Jo hi estic pel mig. El final d’aquest, qui sap, jo no.
És impossible flexibilitzar el meu horari. Aquí, o curres fins l’hora que ho fa el cap, l'hora establerta per l'empresa, o ja hi pots dir adéu. No puc portar a la nena al pediatra quan toca, no puc anar al dentista, no puc faltar ni canviar l’horari si no és per una emergència. Que em mori, suposo.
I prefereixo no parlar de la relació amb els companys. No, no és que em porti malament amb ells, que em caiguin malament perquè sí. És que l’estil de lideratge del meu cap promou amagar informació entre nosaltres, no ser clars i fins i tot competir. El treball en equip vist des del seu punt de vista d’enginyer químic.
Però clar, no treballo caps de setmana i surto a l’hora cada dia. Per què hauria d’estar estressat, jo?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada