La via gastronòmica contra la desafecció amb Espanya

Les bodes o qualsevol altre esdeveniment familiar acostumen a ser moments per fer balanç dels darrers anys. Et trobes amb gent que fa temps que no veus i acabes intercanviant informació sobre feina, parella, activitats, principals èxits -més que fracassos-. En el meu cas, una activitat familiar a gran escala només és possible anant a Còrdova, on van nèixer els meus pares i on hi viu el nucli familiar principal. En aquest cas la conversa es complica. No només hi ha un intercanvi d'informació referent a la qüestió personal sinó apareix també la política. Ahir no només em vaig construir el meu personatge durant el dia, vaig haver d' improvisar també una identitat per a Catalunya. Masses coses han passat en els darrers anys que no s'entenen a banda i banda. Sóc una mica pessimista. De la broma "ya está aquí el catalán" innocent de fa 30 anys, s'ha passat a una tensió incontrolada, a la que s'hi afegeix el factor de la crisi i la situació delicada a Andalusia. La distorsió subjacent del nacional-catolicisme sempre ha sigut l'eix vertebrador de la construcció del relat contrari a la Catalunya moderna. Ara més que mai fa falta la força de l'educació cívico-política, laica i republicana, que serveixi per vincular-nos per allò que ens uneix i no pels que ens separa. I que no generi cap trauma parlar i decidir si és: España, Ibèria, la Mediterrània o Europa. Només una cosa tinc ben clara, a la via gastrònomica no hi vull renunciar!