L'esperança cristiana (socialista) es fonamenta en la resurrecció de Crist (del Primer secretari), signe de la transcendència de l'acció divina (republicana) i, alhora, penyora de la seva realització per a l'home. Per això el creient (militant), alhora que no pot deixar de mantenir l'esperança, tampoc no pot fer de l'objecte d'aquesta quelcom posseït o manipulable, ni, per això mateix, es pot abandonar a la passivitat alienadora d'una simple espera, ans s'ha d'esforçar responsablement (com a expressió de la seva mateixa esperança) en la construcció d'un món més d'acord amb el regne diví (republicà). L'Església (Congrés) esdevé comunitat de la salvació perquè, tot portant la figura d'aquest món, que passa, posseeix la penyora de l'Esperit (Executiva sortint) i es deleix per les realitats permanents, a les quals s'encamina. Sabent que és salvada per gràcia, la comunitat creient (militància) sap que la salvació és assolida en l'esperança, i, així, tenir l'esperança de la salvació és ésser salvats en l'esperança. Aquesta esperança té com a objecte, més que no pas un món futur, el futur d'aquest món, futur que no s'identifica amb cap utopia ni quiliasme, sinó que, com a futur absolut, és una nova creació (un "cel nou" i una "terra nova") que el Pare del Ressuscitat (Primer secretari electe) obrarà, tot assumint-lo, damunt l'esforç de l'home. L'esperança és l'estat d'ànim en que hi ha confiança d'aconseguir una cosa o res que desitgem pugui realitzar-se. El Congrés del PSC ha de fer recuperar un sentiment d'esperança entre la ciutadania liberal-progressista en que una alternativa a l'hegemonia actual és possible.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada