5 de desembre de 2011

A propòsit del Dia Internacional del Voluntariat

L'estat liberal espanyol del segle XIX afronta els problemes socials, com la pobresa, amb dues solucions: el control social i la rehabilitació. La responsabilitat de posar en marxa aquestes dues estratègies se les reparteixen entre l'estat i la societat civil respectivament. Hi ha clarament dos models que tindran conseqüències fins a l'actualitat: la beneficiència i el voluntariat militant. A finals d'aquest segle, en plena societat industrial, neix el voluntariat com un model d'intervenció social organitzada. És la beneficiència, i té com a principal objectiu pal·liar les conseqüències, i no en lluitar contra les causes.

La classe obrera se n'adona que les mesures de beneficiència tenen conseqüències desastroses ja que pretenen incrementar el control social. En aquest context, sorgeix l'associacionisme com a resposta del moviment obrer que pren diverses formes: sindicats, partits polítics, cooperatives, ateneus, etc. D'aquesta forma es posa en marxa una nova manera de voluntariat militant, basat en una ideologia, un caràcter reivindicatiu i autodefensiu, expansiu i transformador i tractava resoldre els problemes observant les causes.

El segle XX s'avança en la consolidació de l'estat liberal-democràtic i augmenta el protagonisme de l'Administració Pública i, de forma paral·lela, es produeix el reconeixement dels Drets Universals, que considera que tots els ciutadans tenen drets per aconseguir unes determinades quotes de benestar social. La proclamació de la Segona República l'any 1931 n'és l'expressió màxima de consolidació d'aquests drets, tot i que la beneficiència continuava jugant un paper destacat.

Aquest procés es veu interromput amb l'arribada al poder del feixisme, que recupera la preocupació de les classes dominants per l'ordre social i manté la beneficiència.

“La dictadura franquista posa punt final a tot l'associacionisme popular d'arrel obrera, tant en l'aspecte cultural (ateneus) com en l'aspecte cooperatiu (cooperatives de producció i de consum), com en l'aspecte sindical i polític. Es permetran però, les associacions religioses, sobretot a partir del Concordat amb el Vaticà l'any 1953”.

Més tard, la societat civil es va articulant entorn a estructures clandestines o a través de les poques possibilitats que es permetien. L'evolució de l'Església catalana ho possibilita. L'arribada de la democràcia fa eclosionar el panorama associatiu i entra en escena una societat civil aparentment vertebrada. En una democràcia jove i sorgida d'un règim dictatorial de llarga durada com és l'espanyola, les institucions preserven importants inèrcies de desconfiança en la seva relació amb la ciutadania organitzada. Val a dir que existeix una inèrcia simètrica de desconfiança de la societat civil cap a les institucions. Cap dictadura suporta l'autonomia i la pluralitat de la societat (elements que garanteix una societat civil forta). I cap règim repressiu de prop de quaranta anys de durada és superat d'un dia per l'altre. De la mateixa manera, cap moviment social d'oposició a una dictadura construeix un imaginari, unes estratègies, unes formes d'organització i actuació adaptats a la nova realitat d'un dia per l'altre.

La dialèctica entre les institucions i la societat civil és intrínsecament conflictiva, ja que s'estableix entre uns i altres una pugna pel poder que s'estén als diversos elements que determinen aquest poder; representativitat, legitimitat, iniciativa, interlocució, etc. Però aquesta dialèctica és necessària per consolidar aquesta nova relació entre estat, mercat i associacionisme altruista com a agregat social.

De manera que en diversos moments, aquesta dialèctica entre poders públics i organitzacions ciutadanes ha generat respostes institucionals que el sector associatiu ha percebut com a agressions o estratègies de desmobilització. Cadascuna d'elles ha requerit de grans recursos i totes han fracassat per motius semblants. La desconfiança com a punt de partida, l'excessiu dirigisme com a mètode, i l'absència de valors com a horitzó (com a no-horitzó, de fet). Cada estratègia ha tingut una durada o domini d'una dècada, després de la qual se n'ha esgotat l'impuls, per bé que s'ha mantingut amb adaptacions i correccions. Són l'Animació sociocultural en la dècada dels vuitanta, el Voluntariat institucional en la dècada dels noranta i els Processos participatius en la primera dècada del nou mil·lenni.

Avui se celebra el Dia Internacional del Voluntariat i amb ell es fa reconeixement a milers de persones que dediquen part del seu temps al canvi social, a altres persones. Durant uns anys les organitzacions lliurepensadores han rebutjat el concepte de voluntariat hereu de la caritat cristiana. A més, s'associava a una idea d'implicació fast food o la carta que anava en contra d'un model associatiu vinculat a un mètode democràtic d'organització de llarga i contínua durada. Sense capacitat de decisió sobre el projecte es fa complicat entendre que la plenitud de l'exercici dels drets dels voluntaris.

Amb perspectiva, el voluntariat fast food és criticable però difícilment es pot donar l'esquena a totes aquelles iniciatives que principament emergeixen des de l'acció social i que tenen una mentalitat d'acció-denúncia, amb una visió transformadora. Les motivacions de les persones poden ser de molts tipus, sobretot ara que hi ha un moment de crisi. El lliurepensament organitzat ha de saber acollir sense recel algunes d'aquestes iniciatives d'acció, de reacció, de compromís. El repte és meravellós.

Cap comentari: