5 de gener de 2011

Diari d'un flaneur laic de vacances (X): Monopoly, no gràcies

Jornada de Metropolitan, dia esgotador. En aquests casos s'acostuma a dir a la sortida: "no te l'acabes en un dia ni de conya i sembla que ens m'he perdut moltes coses". Vespre a l'apartament: Festa de pijames i Monopoly. Jugar al joc inventat pels americans fa més de cent anys i que representa millor el capitalisme té la seva conya. I a més a través de l'I-Pad. Ara bé, no m'agrada aquest joc perque s'assembla massa a la vida real. No penseu? L'atzar es converteix en la forma de guanyar força debilitant els adversaris. No ha possibilitat de condonació del deute. Bé, com fan els països rics, res de nou. S'han de fer negociacions que requereixen de seducció, si bé sempre hi ha un dels dos en una posició de força. Vaja, com la idea de xarxa, amb uns nodes més grans que altres, que exerceixen el seu poder sense escrúpuls. A més, els guanyadors són molt guanyadors (rics) i els perdedors molt perdedors (pobres). No hi ha cap possibilitat de recuperar-se, ni de conya. La vida real ens diu que pocs pobres passen a ser rics, amb el permís dels somni americà. Ah, he guanyat la partida eh! Aquest post no té cap afanya de revenja. És que jo sóc de Risk.

1 comentari:

Unknown ha dit...

Aquí, a Barcelona, uns quants hem deixat també una mica de banda el Risk i ens hem passat al Time's Up!!! Un joc molt menys donat a estratègies, conquestes i al joc psicològic que alguns practiquen, i que ajuda a refrescar la "culturilla" general que cadascú té d'una forma la mar de divertida. Perquè sempre va bé recordar qui és Andrea Bocelli, Tejero, Maribel Verdú i, fins i tot, Joey Tribbiani. O no?