11 de gener del 2011

El PSC i la socialdemocràcia que ve

Les polítiques de benestar intenten facilitar les condicions de vida d'aquelles persones que no poden fer servir la seva força de treball com a únic mitjà per ser autosuficients. Els grans riscos que l'estat del benestar ha tractat de reduir o acompanyar han estat: el de caure malalt, el de perdre la feina, el d'envellir i més recentment el de néixer o esdevenir discapacitat. Després cal afegir l'educació, que vindria a ser el punt de partida que garanteix el camí cap a la plena emancipació i llibertat de consciència de l'individu.

La ciutadania ha recolzat majoritàriament un projecte polític a Catalunya basat la reducció de la despesa pública tal com explica en Dani Gimeno en aquest bloc. Davant l'hegemonia liberal, la socialdemocràcia es veu obligada en generar alternatives atractives que facin trempar a la ciutadania i que facin creure que la redistribució no només és necessària si no possible. Si bé és cert que a l'esquerra se li presuposa que farà hospitals, escoles o biblioteques malauradament, això ja no sembla suficient per atraure el vot de gent progressista. La pregunta del milió que busquen respondre els think tanks dels partits socialistes europeus es és com articular un nou discurs socialdemòcrata.

A voltes amb els riscos en societats avançades, com és el cas de Catalunya, n'apareixen de nous com és la possibilitat de no ser feliç, de no estar satisfet amb la vida pròpia, d'estar insatisfet amb el que passa a l'entorn social o polític. En alguns casos per l'escassa cobertura d'alguns dels riscos esmenats anteriorment, però d'altres senzillament per la falta d'una vida personal plena. Un dels elements més determinants és la indisposició de temps de vida quotidiana per complir els petits somnis diaris. La ciutadania converteix de forma forçada els caps de setmana o les vacances -quan existeixen- en els únics espais de llibertat. Estem en condicions de fer de la vida quotidiana també un espai de llibertat al mateix nivell d'altres països europeus?

El PSC hauria de plantejar una ponència en el congrés de la tardor sobre el temps com a punta de llança del nou paradigma benestar i de construcció de la ciutadania. Parafrasejant una de les lleis dels escoltes: El temps és amic de tothom i germà dels altres recursos, com efectivament són els diners. El partit que sigui capaç de concretar en polítiques públiques utilitaristes (màxim benefici per al major nombre de persones) la insatisfacció en aquest àmbit -i deixi de fer un discurs ambigu com diu Aixalà-representarà els interessos de gran part de la ciutadania en els propers anys. Si la tendència -que sembla inevitable- és la de retallar recursos en polítiques socials, aprimar l'administració i, en definitiva, suprimir despesa pública cal pensar la contraprestació. Podem responsabilitzar el sector privat del benestar dels seus empleats d'una altra manera? La reducció dels impostos no pot ser a canvi de no res. O sí, a canvi de temps de vida quotidiana dels treballadors. És a dir, una aposta clara pels valors postmaterials com diu Dani Fernàndez. No podem caure en un discurs maniqueu de bons i dolents entre capital i treball, hem de recordar aquella màxima d'Olof Palme “No som enemics dels rics, som més amics dels pobres”. "Siguem radicals en allò que importa, que és en l’aspiració de garantir una existència digna i plena per a tothom, de transformar la societat en un sentit emancipador" com ens convida Pedret. Una dels claus del debat socialista és repensar en el paper de la font de riquesa del passat, actual i futura: el temps. Veritas filia temporis.

2 comentaris:

Unknown ha dit...

Quan el segle XIX dóna a la llum els Estats es com a resultat de l’esforç dels liberals: l’Antic Règim format per senyors i súbdits es substituït progressivament per una organització política vertebrada per la llibertat, la igualtat i la fraternitat i basada en el concepte central de ciutadania. Els “blancs” eren els enemics del liberalisme polític: volien, simplement, destruir la Nació. Els darrers “blancs” són els franquistes, els quals, com enemics del liberalisme polític, persegueixen l’extermini de tots els demòcrates, conservadors, liberals o socialistes, i també l’extermini de les formes ademocràtiques d’antifeixisme, el comunisme (inexistència de la llibertat) i l’anarquisme (glorificació de la llibertat). En l’actualitat, no existeix antifeixisme ademocràtic, i els exclosos de la democràcia liberal corresponen, en realitat, a fórmules totalitàries (l’abertzalisme etarra , el populisme xenòfob o la violència antisistema). El liberalisme polític és l’aliment vivificador de la democràcia, sostinguda per conservadors, liberals i socialistes. La diferència entre aquestes tres opcions giren al voltant del desig de menys Estat, malgrat que sigui al preu de desemparar als més febles, com els conservadors: del desig de més Estat, malgrat que calgui refer cada trimestre totes les voreres del país, com els socialistes; o de l’ impuls creatiu de l’equilibri entre la intel•ligència i el dubte, que tracta de cercar solucions provisionals pels problemes reals, com els liberals. Com es conegut, del que tenim menys a aquest país és de liberals, però les coses milloren quan els conservadors o els socialistes prenen algunes coses del liberalisme i empitjoren, quan les obliden.

Fabian Mohedano ha dit...

I què vol que digui ara Doctor Pont? Entre l'equilibri entre intel·ligència i dubte a veure si som capaços de caminar cap a un món millor que tingui en compte les necessitats de la gent normal, i entre les necessitats, entenc que hi ha la de més temps: el patró or del segle XXI.