Avui he tingut l'oportunitat de fer un pas més en la meva implicació política des de que vaig començar a militar al PSC fa poc més d'un any. Això m'ha costat no poder anar a l'Assemblea general d'Esplais Catalans. Suposo que comença a prendre forma la idea de construir un relleu al capdavant de l'MLP i ampliar el compromís amb altres projectes.
El fet de militar en un partit comporta el ritual de pas de viure la jornada electoral d'una altra manera, des de dins. Avui he fet d'interventor, he compartit col·legi electoral amb els companys de l'Agrupació de Sants-Montjuïc i -en acabar el recompte- ha anat a saborejar la derrota al santuari socialista al carrer Nicaragua. No ha estat gens malament l'estrena. Ahir al vespre intentava animar als companys amb la meva porra. Molts ja sabien que la patacada podia ser grossa, però a ningú se li escapava que aquella proposta permetia somiar despert com a mínim fins a les isrraelistes d'aquest matí. De la porra al "porrazo" i tornem a començar.
El cicle de les organitzacions és com de les persones, amb altibaixos, moments d'eufòria o d'absoluta decepció. Demà comença una nova etapa per a les forces polítiques progressistes en aquest país. I no em queda cap dubte que passa pel retorn al carrer, per buscar el contacte dels ciutadans, i per aprofitar l'empenta municipalista que les caracteritza. I és cert que fa fred, molt fred. I la gent s'ha tancat a casa i que no voldrà obrir-nos les portes. Però com deia Plató, el fred sense sabor és el consol quan no va envoltat en algun remei. Per això cal posar-se a treballar i a guanyar-se la confiança de la ciutadania de nou. Caldrà recuperar algun vell manual de dirigent progressista que permeti dibuixar les línies vermelles als càntics seductors del liberalisme econòmic i generar una nova èpica entorn a nous líders en el cas del PSC. Ara les socis del finiquitat tripartit ja saben que l'enemic era un altre. De tot s'aprèn.
2 comentaris:
"Ara les socis del finiquitat tripartit ja saben que l'enemic era un altre"?
Ejem... Potser és que el PSC ha estat enemic de si mateix.
A nivell d'aliances, per exemple, a mi em sembla que el primer que ha renegat del tripartit (manera subtil d'atacar a ERC i ICV-EUiA) és el propi Montilla. I que el partit que més ha defensat la vigència del tripartit (per tant la voluntat d'entesa amb PSC i ERC) sigui el que menys perd potser també és significatiu.
I d'altra banda, a nivell de polítiques aplicades, si el PSC no hagués fet/recolzat polítiques de dretes (recordem la vaga general o l'enfrontament amb la comunitat educativa en el debat de la LEC) potser la gent d'esquerres l'hagués votat de forma més massiva, no?
En tot cas, és per a què tots plegats hi reflexionem.
Comparteixo amb tu Roger que els partits que més no s'han mogut del discurs que recull les seves declaracions de principis són els que s'han endut el gat a l'aigua amb excepció de CiU.
Vull dir, SI, ICV-EUiA i PP han mantingut un únic discurs. Conseqüències: bons resultats. ERC i PSC han anat canviant el discurs. Conseqüències: Ja les sabem.
Publica un comentari a l'entrada