4 de novembre de 2010

Què més es pot demanar des de qualsevol secretaria d'organització

Avui ha estat un dia que difícilment podrem oblidar als que ens ha tocat la sort de ser dirigents del Moviment Laic i Progressista aquests anys. Hem superat de llarg el repte d'organitzar una movilització social ni més ni menys que a la plaça Sant Jaume en motiu de la visita de Joseph Ratzinger. Segurament l'èxit no hagués estat possible sense la resposta d'una ciutadania farta i amb ganes de reivindicació de la laïcitat. La concentració ha estat una demostració de pluralisme i una exhaltació de la convivència, així com un toc d'atenció a les institucions i una defensa de la laïcitat de l'espai públic. Després de diversos parlaments, l'acció ha finalitzat amb l'actuació del pallasso Leo Bassi ha lloat la dimensió espiritual i de diàleg amb la natura de l'obra de Gaudí i ha criticat l'apropació clerical de la seva figura.

Com he dit en un tweet en acabar l'acte, l'MLP avui s'ha llicenciat. Per primera vegada activistes i dirigents de totes les edats s'han donat citat amb l'objectiu d'expressar el seu orgull laic al carrer. No som una organització de tradició mobilitzadora, com reconeixia en Joffre Villanueva als mitjans, però som capaços d'organitzar les coses bé, és el que ensenya l'associacionisme. En la mesura que la laïcitat sigui una qüestió central de la societat, més responsabilitat tindrem com a paraigües i plataforma d'iniciatives.

I això que avui hem tingut competència amb la presentació del diari ARA, que de ben segur, si hagués estat ja en marxa, hagués cobert la notícia i amb el Felipe González en un acte multitudinari a Badalona.

El camí no s'atura, ara és el torn del Fòrum Espai de Llibertat...

1 comentari:

Anònim ha dit...

Hola Fabian!
Noi, quina ràbia al Ratzinger!
Jo, catòlic, no me'l tinc en gaire apreci, aquest (ni l'anterior, si ho he de dir). El missatge de l'Evangeli em sembla prou potent per haver de tenir tota l'estructura eclesial que hi ha al voltant...
Però deixant de banda segons quins temes, anem al meollo: Pequé hem de pagar el festival del Papa? (m'ha semblat l'argument més repetit arreu, sinò ja em corregiràs) Els costos de la visita els assumeix l'Esglèsia. La resta de costos (de seguretat) els assumeixen les administracions. I els assumeixen perqué ningú vol que li matin a un Cap d'Estat, o a un líder espiritual a casa seva (i B16 és 2 en 1!). És així de senzill. En qualsevol cas... quant costa el dispositu de seguretat? 1, potser 2 milions (inclús 10, que ho dubto...)?
L'esglesia catòlica rep des del 2010 només la part de l'IRPF que els contribuents desitgen. El darrer exercici 157 milions d'Euros. L'esglèsia té desenes d'ONGs que fan feines assistencials que hauria de fer l'estat. Només una d'elles, Caritas, gasta 183 milions d'euros l'any en assistir els qui ho necessiten (reinserció de prostitutes, de reclusos, asistènccia a drogadictes, suport a dependents...) suplint aquelles tasques que l'Estat nó és capaç de fer. Però això és la coma del que l'Esglesia estalvia ara per ara a l'estat. Cada plaça pública d'ensenyament costa 4.000 eur l'any. Les concertades 1.971 eur l'any. Només en ensenyament, l'Esglesia permet estalviar més de 3.000 milions d'euros l'any.

Jo, com tú Fabian, he treballat molts anys al voluntariat. En tasques assistencials, sempre he trobat una majoria de gent amb profundes conviccions cristianes.

La meva pregunts: quin és l'origen de tanta ràbia?
1) Cadascú decideix si és cristià o no ho és (el mateix per ser del Barça, per ser nacionalista, per ser francmasó...). No es coarta la llibertat.
2) L'esglèsia no li costa un duro a l'Estat, com acabo de comentar. Al contrari, en supleix moltes carències.
3) L'ideari cristià és d'estimació al proïsme
4) L'Esglèsia te una moral pròpia, i intenta influir, com qualsevol moviment social, veinal... per tal que les lleis s'adequin als seus usos i costums, a la seva moral

Quin, és doncs l'origen d'aquest radicalisme contra ¿els cristians?¿l'esglesia?¿el papa?¿el cristianisme?

A veure si tínspiro per a la teva propera entrada...

Una forta abraçada,

Ignasi