Gramsci i el combat de les idees (I)

Antonio Gramsci, marxista heterodoxe s'aproxima a les tesis de Rousseau quan projecta una imatge armònica de la societat i considera que el consens dels elements portarà a la integració i l'equilibri social. Obvia el plantejament revolucionari basat en la recerca de les condicions objetives de Marx (i per tant Hobbes) i assumeix que la via per a qualsevol transformació social és l'hegemonia moral i política. És impossible construir una societat socialista sense haver aconseguit en consens àmpliament majoritari de la població. El consens és assolible incidint en el camp de la cultura, que es la forma d'aconseguir l'hegemonia intel·lectual i moral. I és que Gramsci ja sabia de quina manera s'havia desenvolupat la revolució soviètica i d'aquella experiència apostà claramente per la teoria del consens com a teoria subjetiva de la revolució socialista. Sense un previ acord de la societat, és impossible realitzar amb èxit la societat. Rebutja la imposició violenta també de la classe obrera. El consens és possible a través del treball ideològic. Curiosament, de la única lluita que parla Gramsci és de la lluita cultural com a mitjà de penetració del socialisme marxista en totes les capes del teixit social per a caminar cap a una societat lliure. A les antípodes estratègiques de Gramsci se situaria Lenin, que considera que la fórmula per retornar el poder al poble és a través de la dictadura del proletariat, que requereix d'una posterio revolució cultural, reforma intel·letual i moral de les masses, transformant d'una forma decidida les consciències. Gramsci considera que el proletariat ha de convertir-se en un grup de dirigents abans de la conquesta del poder polític ja que el que fa a un grup social dirigent és la creació d'una concepció del món.