16 de desembre de 2010

El PSC i l'Espai Social Progressista

El full de ruta del PSC passa per aprendre dels errors que s'han comès en els darrers set anys d'experiència al capdavant del govern de la Generalitat de Catalunya. Un dels principals dèficits ha estat l'escassa aposta per contribuir decididament a la vertebració de l'Espai Social Progressista. Quina valoració fan les organitzacions d'esquerres de la gestió del govern? Quines són les emprentes que queden en suport al reconeixement social de l'espai social progressista? Els hi hem preguntat a les organitzacions què en pensen? Potser ara ja és massa tard. Millor no fer-ho, probablement la sensació de vertígen potser sigui encara més gran.

La formació de quadres polítics no només pot estar enfocada en com parlar en públic, sino que ha d'estar encaminada a fer descobrir que és impossible construir una societat lliure que recolzi les tesis socialistes sense haver aconseguit el consens àmpliament majoritari de la població -una mica de Gramsci, vaja-. I que això no es descobreix a cop d'enquesta. Que tot i que el socialisme aposta pel consens i pel reformisme no es pot progressar sense una relació còmplice amb l'Espai Social Progressista. El consens només és possible a través del treball ideològic (Jose Rodríguez: El dominio cultural de CiU) a mig termini –que li diguin als lobbies empresarials i/o catòlics-. Qualsevol govern que pensi més enllà de la següent roda de premsa (posem de referència el pujolisme) ha treballat o treballa perquè la seva manera d'entendre la societat tingui una expressió a la societat civil. Els fruits de la gestió de govern han de ser presents quan es governa i quan es deixa de governar. Ha contribuit el PSC a potenciar una dinàmica a l'Espai Social Progressista autònoma, independent, articulada que a partir d'ara sigui capaç de donar missatges en determinats moments o processos? Dubtós.

La societat actual és més complexa que la de fa més de trenta anys quan es fa fundar el partit i per això el PSC necessita més que mai referents a l'Espai Social Progressista. Cal tenir clar que el consens és assolible sempre i quan incidim en el camp de la cultura, que és la forma de ser una opció amb vocació hegemònica tant en l'àmbit intel·lectual com en el moral. Sense un acord previ de la societat civil és impossible construir amb èxit la societat lliure que persegueix l'ideari socialista. I cal molta paciència, en el sentit que el suport des de les intitucions en les que governa el PSC a l'Espai Social Progressista passa per no rebre en cap cas res a canvi. Cadascú té el seu propi camí, en paral·lel i sempre complementari. Pensar el contrari és allunyar-se de les conviccions democràtiques.

El municipalisme, del que tant es parla aquests dies, s'ha de concretar en la voluntat i la valentia de reconèixer que l'Espai Social Progressista constitueix un dels motors bàsics de cohesió i de canvi social. Reconeixement social, finançament i locals associatius són els eixos del segon Congrés de les Associacions de Barcelona. Comencem per aquí. Ja veieu que no són demandes immediatistes, sinó més aviat tot el contrari. Però també fa falta debat d'idees, confrontació de models i punts de vista. Cal escoltar la ciutadania activa i compromesa i fugir de la desconfiança intermitent o gairebé permanent. Probablement no ens agradarà tot el que ens diguin, malament o sospitós si tot són lloances.

El congrés ha de ser estratègic perquè ha de garantir les eines que ens ajudi a la penetració del socialisme en totes les capes del teixit social, que és la que ens farà caminar cap a una societat més igualitària i fraternal. Si la tesi és passar a ser un partit d'electors, caldrà tenir clares quines són les bases de relació amb l'Espai Social Progressista. Sense una relació pacient i còmplice amb la cultura popular i l'ateneïsme, l'esplai i l'escoltisme, el moviment veïnal, l'associacionisme estudiantil i de renovació pedagògica, els moviments feministes o l'ecologisme, per citar uns exemples, difícilment aconseguirem connectar mai més amb la societat. Correm el perill d'infantilitzar els canals de comunicació, deixant-t'ho tot a criteri de la publicitat i la conjuntura mediàtica. La darrera campanya n'és un bon exemple.

El congrés ha de ser estratègic perquè necessitem més que mai un nou grup de dirigents que, abans de la conquesta del poder polític, hagin fet el relat d'una concepció de Catalunya, d'Espanya, d'Europa i del món. Aquesta ha estat l'estratègia de CiU per tornar al poder. El repte és començar a escoltar els moviments socials, especialment els progressistes, des d'avui mateix. Molta feina haurem avançat si ho fem per al Congrés de la propera tardor.

I no és un congrés de refundació tal com s'ha dit, ni molt menys. Tenim una Declaració de principis que és el nostre terreny de joc, disposem del Programa Marc que és el partit que volem jugar aquesta dècada i confiem en el Congrés de la tardor com a revulsiu per garantir que tot allò que diem ser ho posem en pràctica amb un lideratge basat en una estratègia política sense tacticisme. Això és que el que sembla llegir en les reflexions de la militància que recull Miquel Iceta al debat socialista. Hem d'excel·lir en la comunicació cap a la societat i per això l'estil de relació amb l'Espai Social Progressista serà clau. El repte -no ho oblidem- és combatre les receptes neoliberals per superar la crueltat provocada per la crisi econòmica i per això cal una majoria social. I caldrà fer-ho amb voluntat i valentia, i molta paciència, sobretot, molta paciència. No tots els partits polítics són iguals. Tampoc totes les organitzacions socials. Si apostem per la confiança estem creant corretges de transmissió, ara bé, sense caure en la instrumentalització ni el clientelisme.

El debat està servit.

2 comentaris:

felixortega ha dit...

una de les reflexions més interessants de totes les que he llegit. Salut

Andreu Raya ha dit...

Totalment d'acord. Has explicitat perfectament la necessitat i el que cal fer per a que funcionin les corretxes de transmisió a les que em referia. Això forma part de la (molta) feina a fer.