Discurs de Santi Castellà a l'Acte públic de l'Assemblea general

Aquest és el discurs de Santi Castellà, nou president del Moviment Laic i Progressista, escollit a l'Assemblea general el passat 14 de febrer a Òmnium Cultural i que va tenir per primer cop un acte públic amb la participació de 170 persones procedents d'institucions, partits, sindicats, plataformes i associacions.

També és interessant l'entrevista a Tornaveu i l'article al Diari Tarragona 21.

Fa un temps em feien arribar que entre lʼstaff de l'MLP, la gent que pulula per lʼedifici del carrer d'Avinyó, corria el comentari que, darrera les aparences, “el Santi no és tan seriós i formal com semblava”. Efectivament no ho sóc, sempre he pensat intuïtivament que la vida no dóna per prendre-se-la massa seriosament: per a cadascú, o potser millor no generalitzar; per a mi, la vida, des dels seus inicis, és un projecte força malaurat. Hi ha un poeta de la generació dels 50, la generació més propera dels Goytisolo, Gil de Biedma, Barral, Alberto Oliart, Gabriel Ferraté... Un dʼells, lʼAlfonso Costafreda, de qui quasi tota la seva obra està publicada de forma pòstuma per Tusquets, en la seva desacralitzadora i llibertària col·lecció “Nuevos Textos Sagrados”, que juntament amb la col·lecció “Malditos” són les dues gran referències intel·lectuals de Tusquets per a la fi del segle XX –no estic segur si també per als inicis del XXI-. Doncs bé, lʼAlfonso Costafreda té un poema duríssim que comença dient. “Vida tan malograda no debiera contarse, // a quien hablar con que lenguaje“ i continua dient, com a nàufrag en la intempèrie dʼun univers inintel·ligible que “De haber verdades o razones o respuestas, // para mi mismo las tuviera.“ Però al moment, i amb aquell lleu pan-erotisme dels que són generosos perque necessiten sentir-se estimats acaba dient. “Si delicada o poderosa // pudiera mi mano consolarte, // a ti te la daría, // mas no la tengo para nadie.”

Des dʼaquesta perspectiva, o tʼenfonses o no et prens la vida massa seriosament. I jo he tontejat amb les dues possibilitats, i he optat finalment per la segona. I penso que més que per una decisió raonada i meditada, ha estat per un instint natural de supervivència i perquè apostar per no prendreʼs massa seriosament la vida convidava més a la festa, a la conversa íntima amb una ampolla dʼespirituosos al costat, a la possibilitat dʼun petó, al riure sempre alliberador i a gaudir dʼalguns moments en que la impressionant arquitectura del Tot en comptes dʼabromar-te et convida al plaer contemplatiu.

I pensareu... perquè ens explica tot aixó, perquè aquestes intimitats en un acte polític. Doncs bé, tot això ho dic perquè cada cop crec més que quan fem politica estem discutint i parlant dʼaquestes coses. Lʼaltra, la política en minúscules i en recargolades cursives, ens interessa poc. Per això he assumit amb tanta il·lusió presidir, representar i coordinar el projecte de l'MLP. Per fer política en majúscules, política en termes, en lògica MLP. Em crec molt la idea de persones lliures, sense lligams esotèrics, a la recerca sempre complexa de la felicitat... em crec aquesta llibertat no tràgica, aquesta recerca feliç de la felicitat, desacralitzada, oberta, dʼespais compartits, de compromisos no totalitzadors, dʼexperiències enriquidores. Una llibertat profundament laica. No aquella llibertat totalitzadora, romàntica, que tʼabocava sovint a una esquizofrènica tendència creadora i destructora, eròtica i jupiterina, sobrecarregant-nos de responsabilitat en mig de la incertesa. Sinó una llibertat més, si em permeteu, procedimental. Una llibertat com va dir Fernando de los Rios interpel·lat per Lenin amb un “¿Llibertat. Per a què?” que obtingué com a resposta simple “Llibertat per a ser lliures”. Dons bé, lʼMLP es un espai de llibertat, es un projecte pedagògic en acció de la llibertat, és un nexe de persones que fan de la llibertat, de lʼauotoexercici, de la seva extensió, i de la seva pedagogia... de la política de la llibertat la seva referència ètica. I quan dic que em crec molt el projecte MLP ho dic també amb tot el convenciment desacralitzador: no és imprescindible, com quasi res, no és absolut, no és l'únic, no és el millor; però és possible, és divertit, és útil, i és profundament ètic i republicà... constructor obert i dialogal dʼun espai públic més proper a la idea de fer possible la lliure realització personal.

Per aixó avui ens conjurem amb tots vosaltres, ens autoconvidem des de múltiples tribunes, espais oberts, versos corals, llenguatges diversos, a aixecar les veus de La Catalunya Lliurepensadora. Preguntem-nos: I si Catalunya ha canviat? I si aquella realitat explicada sempre com a fractura entre “la Catalunya Catalana” i “l'Altra Catalunya” ja no fos real? I si la ideologia del “kumbayanisme” -amb radicals discursos de bonisme pel món (sempre amb lʼesglésia per darrera), però legitimant sempre lʼordre benpensant a casa- no fos més que un engany dels de sempre per continuar manant? I si un país només pogués ser lliure amb aquella alquímica combinació entre llibertat individual de consciència i la construcció dʼespais públics sobre els valors de la justícia i de lʼequitat?

Potser la incapacitat, cada cop més freqüent, per explicar el que passa a la Catalunya real –els resultats electorals, les dues ànimes de les esquerres, el vot a lʼàrea metropolitana de Barcelona, el suposat augment de les simpaties independentistes, la desafecció versus Madrid, la celebració del triomf de “la roja”, lʼescàs entusiasme al carrer per la visita del Papa retransmesa sovièticament per TV3... -potser aquesta incapacitat per entendre el país es deu a que intentem encaixar una realitat nova, plural, diversa i oberta en els vells esquemes conceptuals dels anys 80, creats com a discurs mitològic de la vella burgesia carrinclona per mantenir quotes de poder en la seva transició del tardofranquisme al pujolisme. Potser Catalunya ja no és aquella Catalunya.

A partir dels anys 90, diverses entitats juvenils vinculades a lʼeducació en el lleure –Esplais Catalans, Casals de Joves de Catalunya, Acció Escolta de Catalunya– es van confederar progressivament al voltant de la Fundació Ferrer i Guardia, i dʼun ideari lliurepensador, articulant la formació de quadres amb la creació de lʼEscola Lliure El Sol, generant el Grup Cooperatiu Entorn, el projecte dʼAteneus Laics i Progressistes, atraient a Cooperacció i la Fundació Terra, i articulant una ampli teixit de complicitats associatives –polítiques, sindicals, cooperativistes, en el lleure, de pensament, cíviques i ciutadanes– com pot ser la Lliga per la Laïcitat- configurant la realitat del Moviment Laic i Progressista.

Avui, la maduresa i la consolidació del projecte ens ha permes donar un nou salt cap endavant fent de la seva Assemblea –La Catalunya Lliurepensadora- una proposta oberta dʼentendre i de transformar Catalunya sobre els tres eixos dʼacció que ens caracteritzen: la pràctica de la pedagogia lliurepensadora i lʼeducació amb valors; lʼarticulació associativa, cooperativista i ateneística; i el compromís ètic en la recerca de la felicitat individual. Retrobant a la Catalunya de la segona dècada del segle XXI les paraules de Josep Anselm Clavé quan afirmava: “Instruïu-vos i sereu lliures, associeu-vos i sereu forts, estimeu-vos i sereu feliços”.

La Catalunya lliurepensadora: un nou relat per a la construcció dels discursos progressistes? Una proposta de debat obert per recompondre les aliances entre els actors més dinàmics de la societat catalana? Una forma de ciutadania cívica que ofereix un recorregut vital des de lʼesplai o lʼagrupament escolta, passant pel casal de joves, i continuant en lʼateneu i la cooperativa?Lʼeducació en valors, motor de la revolució sense passamuntanyes? El lliure pensament com a arquitectura espiritual de la ciutat? Tot aixó, i més... La Catalunya Lliurepensadora és una vivència, és praxis, és realitat.

Demanaria als membres de la Candidatura que pugin aquí dalt per rebre el nostre apludiment... i mentres pugen... Vull agrair-vos a totes i a tots els que compartiu aquestes vivencies transformadores amb nosaltres i que avui sou aquí presents, i als més de tres- cents amics que ens han fet arribar el seu suport. Gràcies a entitats sindicals, partits, activistes culturals, espais de pensament, creadors, ciberactivistes, esplais, agrupaments escoltes, casals de joves, cooperatives, ateneus, institucions, universitats, aventurers, escriptors de futurs, cooperants, diputades, regidores, germans, companys, camarades, amics i amigues: Visca la Catalunya Lliurepensadora, llarga vida al Moviment Laic i Progressista, Libertat, Igualtat i Fraternitat!!!