Joan Coscubiela comença la xerrada alertant sobre el fet que la lectura ideològica hegemònica de la crisi s'està fent des del mateixos que la van provocar. Un dels motius a tenir en compte és la falta d'una lectura crítica sobre el que ha passat. La crisi d'origen financer està relacionada símplement amb un error de càlcul matemàtic. Es reconeix que la falta de regulació dels mercats ha estat un dels factors. Fins i tot la cobdícia dels individus i les organitzacions per guanyar diners sigui com sigui. L'origen està vinculat doncs tant al comportament dels individus com al tipus d'anàlisi S'evita fer l'anàlisi a partir del conflicte social.
En el moment que no es vol aprendre sobre les lliçons de les causes profundes de la crisi, el que passa és que es reprodueixen els fenomens. Es presenten com a causes qüestions que són detonants. S'evita conscientment anar a les arrels.
Els nivells de desigualtat són semblants als existents fa cent anys, fonamentalment en els països desenvolupats, on anteriorment s'havia treballat per generar mecanismes de distribució de la riquesa. S'ha ignorat el factor de distribució de la riquesa com a element troncal de la crisi. Un element important és el desequilibri del poder entre la societat organitzada des de les institucions públiques i els mercats.
La globalització és l'expansió de l'espai territorial (que fa l'economia i no fa la política i provoca un decalaix bestial) i la reducció de l'espai temporal (del temps agrícola al temps digital, passant pel temps industrial). El sistema de distribució de la riquesa es fa en dècimes de segons i la política és molt més lenta. Un element més de desequilibri entre mercat/economia i institucions/política.
Durant els darrers 40 anys s'ha produit una hegemonia ideològica: 1) la llibertat econòmica ha acabat atrapant al discurs clàssic del liberalisme 2) el mercat com a fenomen d'articulació del conjunt de les relacions socials (exemple els ciutadans com a clients, que repercuteix a sindicats, associacions, etc.).
La primacia de la qüestió individual per sobre de la col·lectiva. Coscubiela es pregunta si s'acompliarà la profecia d'Umberto Eco en la que diu que Europa acabarà com la Itàlia berlusconiana. Un altre exemple és la voluntat de retrocès de l'estat a través del discurs de la ineficiència dels serveis públics. O la idea dominant que és necessari desregular el mercat de treball per superar la crisi.
Conseqüències i efectes col·laterals:
Les solucions de la crisi generen un increment de les desigualtats socials. No es resolen sinó que s'incrementen -principament en els països desenvolupats-. També s'augmenta el desequilibri de poder polític ja que qualsevol moviment dels estats ha estat contrarestat pel mercat. Es posa en evidència que el poder econòmic és polític que s'imposa sobre el sistema democràtic. Quan més part de l'economia està en mans del mercat i de les institucions, menys està en els sistemes de seguretat social i més en el capital privat d'uns pocs. Un exemple de desequilibri és la desaparació de les caixes. I a més, hi ha una hegemonia ideològica amb la que també s'està sortint de la crisi. Un exemple és l'origen del concepte deute sobirà (suma del deute públic i privat dels estats) on estan construint la idea que el deute privat l'haurem de pagar entre tots. Per acabar el paper dels mitjans de comunicació tindrien molt a veure amb el moment en el que estem.
Un dels efectes col·laterals de la crisi i de la seva no lectura ideològica és tot el procés de desligitimació de les instàncies col·lectives i de la primacia de la idea individual per sobre de la pública.
Les revolucions tecnològiques han provocat canvis econòmics, socials i polítics. Per tant, els estats nacionals, els sindicats, els partits, les associacions, etc., estan en crisi de transformació. Hem de ser conscients que estem en una situació de canvi. El sindicalisme no està fora d'aquesta crisi de transformació: (exemple de l'empresa fordista a l'empresa en xarxa).
Segons Coscubiela cal recuperar: 1) La batalla ideològica però sense caure en intentar recuperar terreny amb les idees dels altres (exemple el tema immigració PXC – PP – CiU) 2) El teixit social i un nou sindicalisme modern que s'adapti a les noves necessitats com la conciliació laboral i personal per sobre de la flexibilització que reivindiquen l'empresariat 3) La batalla de la comunicació.
Per acabar, com és de costum als ponents, li demanem que ens recomani alguna lectura i que ens digui un personatge històric: Ens convida a llegir “Comunicació i poder”, Manuel Castells i “Crisis: Lecciones aprendidas... o no”, de Joan Tugores. No dubta en dir que el seu personatge històric és Karl Marx a qui li ajuda a observar la realitat des d'un punt de vista -més necessari que mai- marxista.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada