Una de les manipulacions culturals més fortes de les darreres dècades és la ideologia del lideratge. El seu origen està difús, però sostingudament vam ser envaïts pels “gurús”, en la majoria procedents d'Estats Units, que venien a predicar en seminaris i congressos entorn que és el lideratge, com arribar a ser un líder i les avantatges de ser-ho. Aquests “gurús” es trobaven revestits d'una àurea indiscutible d'èxit, en el món acadèmic i empresarial. Semblaven portadors d'un mètode que ens garantia, com a persones, institucions i país, trobar altres fites, sortir de la mediocritat, en definitiva, ser els primers.
S'ha de reconèixer que aquesta ideologia i els seus ideòlegs han tingut èxit. Una bona part de l'Acadèmia balla actualment al ritme d'aquest conjunt d'individus, posats al servei de la raó tecnocràtica elemental. Es poden comptabilitzar càtedres universitàries, prestatges plens a les llibreries, en els que hi ha centenars de textos on varien les receptes; noves visites, congressos i seminaris; elaboració de jerarquies de suposats líders en tots els àmbits socials (de les quals moltes persones valioses volen formar part, i se senten degradades si no figuren en elles); programes d'entrenament (d'alt cost) als que són sotmesos executius i alts directius per perfeccionar o provar el seu lideratge; xerrades, cursos de capacitació, etc.
La ideologia del lideratge és, doncs, una indústria eficient i, com qualsevol ideologia, manifesta una fam de totalitat: així, des del seu inici limitat s'ha anat expandint a tots els sectors fins a esdevenir hegemònica, com si la divisió bàsica entre les persones fós avui entre líders i no líders. I aquí és on ens trobem amb l'arribada de la ideologia al Marketing polític i ens trobem amb el cas del President Montilla. Aix, el cas del President Montilla.
Proposa una certa teoria sobre el poder i la dominació. Es fa difícil de desmentir, perquè les seves categories principals són simples. Són capaces d'escapulir-se i sempre s'ho fan venir bé per acomodar-se a possibles refutacions. Prevaleix la figura del gestor actiu (o proactiu), segur de si mateix, que matisa poc i dubta menys, que avança amb velocitat més que amb sutilesa, visible i ostentós en les seves realitzacions, com un gruix sentit pragmàtic i mancat de valors i horitzons. Seguint aquests criteris de manual, hi ha qui porta qüestionant cadascun dels 365 dies dels darrers quatre anys el lideratge del President Montilla. Molt bé, acceptem-ho: Potser no és un líder, i què? Per contra, és garantia de progrés, una qüestió vinculada als valors, amb els que poc hi compten per als gurús del lideratge, els tertulians i els partits de l'oposició.
1 comentari:
Ben trobat.
Però, com tu mateix dius, una certa idea del lideratge s’ha apoderat dels processos d’elecció de tota mena de càrrecs i responsabilitats. Fins a l’aparició de la televisió, era un lideratge associat a la capacitat oratòria. Després, a la televenda d’una imatge. Ara, a la combinació entre televisió i xarxes socials. Em sembla que estarem d’acord en que el mitjà ha acabat per destruir el missatge... i la majoria de la gent es regeix per les mini càpsules amb idees molt simples que fan circular les grans opcions. Contra aquesta banalització de la política, un líder-no-líder com el president Montilla pot superar a un líder-líder si supera la distància elector-electe, de tal manera que els electors pensin que estan votant a un dels seus. El debat cara a cara hauria de plantejar-se pel president des d’aquesta perspectiva: no es tracta d’un examen oral a veure qui treu la millor nota en l’exercici del lideratge –diguem que el candidat ha fet un màster en la matèria i el president, no-, sinó de trametre el missatge propi de l’esquerra, la proximitat a la gent i a les seves preocupacions quotidianes.
Publica un comentari a l'entrada